lo prometido es deuda: Arròs negre!

Com us havia dit, per aprofitar el brou de peix, el fumet que em va sobrar l'altre dia, farem un altre plat d'arròs mariner, arròs negre.

Deixeu-me però fer un joc amb totes i tots vosaltres i que en lloc de escriure la recepta i ja està, ho faci contant-vos la història del meu últim arròs negre. Fa així:
Feia molt molt de temps, en una cuina llunyana, molt llunyana...
el meu amic (i vostre) Toni tenia que assistir al sopar d'empresa del nadal. Amb una bona pensada i una mostra més que fefaent que es fa gran (i per tant assenyat), Toni em va dir que vindria a dormir a casa meva per no agafar el cotxe de Lleida fins a Fraga. Ja us imagineu la resta, oi? doncs sí, arribà a les tantes de la matinada a casa meva, amb signes evidents que la nit va resultar-li un èxit.
Al dia següent, al migdia, es llevà una mica indisposat, o el que és el mateix, amb una ressaca que no li cabia dins del cap. Preocupat pel seu feble estat de salut, i bon coneixedor dels efectes nocius d'aquest estat, li proposo que per dinar farem una verdura bullida i una mica de peix a la planxa.
Resignat, em mira amb cara estranya i em diu que sense un cafè ben carregat es incapaç d'entendre ni una sola de les paraules que li dic, així que li faig una cura de primers auxilis cocaínics... cafeínics! cafeínics! volia dir cafeínics! L'efecte del cafè es mig immediat i em pronuncia amb veu profunda i eloqüent, unes paraules pròpies d'un rei, d'un general en mig de la batalla, d'un gran líder:  -la verdura te la fots tu! que tinc una ressaca que em moro!-
Així que li toco diana al xef de guerrilla que tenia dormitant dins meu i li proposo a Toni fer un arròs negre. -Això està millor, fes un arròs- va sentenciar salomònicament.
Tenia sípia al congelador i els ingredients necessaris, així que... som-hi amb la recepta!

En una cassola de fang o en una paellera, perquè recordeu, necessitem un fons ample per distribuir bé la calor, poseu a daurar ceba tallada fina i anelles de calamar o trossos de sípia.
Consell: compreu sípia bruta i demaneu-li a la vostra peixatera que us la netegi. És molt millor que aquestes que ja venen tan blanques que semblen una verge, perquè aquest color immaculat l'aconsegueixen gràcies a netejar-les amb un àcid cítric, el mateix que el de les conserves. Si us fixeu en l'etiqueta del peix, veureu que és un producte de semi-conserva. Aquest sabor del conservant no marxa amb facilitat.

Segueixo. En el mateix oli on sofregiu la sípia i la ceba, preparem tres copes de vi blanc: una pel sofregit fins que evapori l'alcohol, l'altra per Toni que mirava incrèdul als fogons i l'altra per mi, que sense vi es cuina pitjor, què vas a buscar!
Nota mental: afegir una nova entrada al bloc després, per comentar el vi blanc i el cava que vam veure: Bolet, d'agricultura ecològica, senzillament genial! Qualitat preu, el millor que he provat últimament.
Segona nota mental: comentar-li a la directora de màrqueting, a la Judith, si cal fer pagar a Caves Bolet la falca publicitària.

On estava? ah, sí. Quan evapori l'alcohol, fregiu unes gambes, i quan les tingueu ben fetes (que en un moment estaran) retireu-les i reserveu-les, més avall veurem per què.

No explico com fer el brou del peix, que ho veureu en la recepta anterior, però el tindrem en una cassoleta a part, bullint.
Quan us assembli que està prou feta la ceba i la sípia, afegiu-hi arròs Bomba i torreu-lo bé. Insisteixo, aquesta és la clau i la diferència dels arrosos de cassola vers la resta.
Ja només ens resta tirar el brou bullint i deixar-lo fer tot barrejat. L'arròs negre precisament hauria de ser més aviat sec, no massa caldós, així que no us passeu amb el brou, val més afegir-ne que no pas que en sobri.
La flaire hauria de començar a empegar-se al paladar i al nas... menys al de Toni, que encara tenia la boca aspra com una sola d'espardenya de la nit anterior.

Ja casi li tenim el peu al coll. Però això és arròs negre i de moment té el color ben blanc. Cal tornar-lo negre. Jo aquell dia no tenia la tinta de cap calamar ni cap sípia, així que us recomano que si us trobeu en el mateix cas, utilitzeu tinta ultracongelada. Són unes bosses molt petites de tinta congelada, però heu de saber administrar-les correctament, perquè és la clau d'aquest plat.
Consell: compreu aquestes bossetes de tinta al final de la vostra compra, just abans de passar per caixa o de fer un simpa, es descongelen massa ràpid i no es bo trencar la cadena de fred. Ves a saber quantes vegades ho hauran fet ja dins el super.
Quan ja faci deu minuts que bull l'arròs, afegiu la tinta congelada. Penseu que té un sabor molt profund, així que si n'afegiu massa, l'arròs estarà molt fort, però si n'afegiu poca, en lloc d'arròs negre, serà arròs gris. Això ens ha passat a tothom la primera vegada, així que tranquils que a la segona vegada us sortirà més fosc.

Un cop li tenia afegida la tinta a l'arròs i els dits completament mascarats de la mateixa, el meu esplèndid convidat va despertar del seu estat letàrgic (val a dir que el seu cos va acompanyar-me tota l'estona, però el seu esperit seguia repenjat a la barra del River Cafè) i de nou, amb aquella veu enèrgica i melodiosa va dir-me: -escolta paio, això fa escrúpol. Quina angúnia!-   ...i tenia raó, a l'inici no fa massa bon aspecte al tornar-se tot negre, però teniu paciència, que quan l'arròs es vagi bevent el brou, us assemblarà molt millor.
Una altra copa de vi blanc va ajudar-li a empassar-se les manies... com bon amfitrió, vaig acompanyar-lo en aquesta empresa.

Per acabar, quan ja només manquin tres minuts per apagar el foc, afegiu les gambes que tenim reservades i col·loqueu-les harmoniosament sobre l'arròs. Això ho fem ara i no a l'inici, per a que les gambes no quedin massa bullides i perdin sabor (ja les tenim fregides). En aquests dos minuts es tornaran negres però mantindran el seu sabor gairebé intacte. Recordeu que el brou ja té substància de gambes, així que la feina d'aquestes és una altra.
Dos minutets més, temps de sobra per a tornar a omplir la meva copa de vi i la de Toni.
Apagueu el foc, retireu la cassola i tapeu-la amb un drap net de cotó. Uns minuts amb la burca a sobre i ja podeu destapar.

Cap a taula. Vi blanc Bolet i cava Bolet. Esplèndids tots dos. Us  imagineu el resultat de tant vidre buit? Exacte. Que Toni durant la nit no va conduir en estat d'embriaguesa, però que després de dinar i dues o tres ampolles mano a mano més tard, sí que ho va fer. Però de dia ja es sap, és més fàcil...
Nota mental: si la DGT o alguna associació de consumidors responsables, se'ns tira al damunt per aquesta apologia de la conducció sota influència alcohòlica, recordar-li al meu gabinet jurídic (aprofito per anunciar-vos que acabo de nomenar a la Judith la cap, també d'això), que com a defensa meva digui que fins i tot l'Aznar, aquell trempat que posava els peus damunt de la tauleta del ranxo del Bush, se'n va riure d'això i deia allò de "a mi no me diga usté como he de conducir, ni lo que he de beber".

Es mereix una bona migdiada un dinar així, oi?
Us ha agradat? Espero que sí!