Pàgines

dissabte, 25 de febrer del 2012

Fideus a la cassola

Pitxellaires!
Com que últimament estic molt poc glamurós, no em dóna per experimentar amb una crema de botifarra  de la xulla a l'escuma del coralet rabiós, o un carpaccio de cigrons amb salsa, o una sopa de conyac o qualsevol altra delicatessen del Baix Segrià, així que últimament estic fent un revival de plats cassolans que em transporten a la meva infància més primerenca. Ah, la infància... sí, aquella època de la vida en que tot és menjar-se els mocs d'amagatotis dels pares; en que no et despertes a punta de dia d'un salt, tot pensant que no podràs acabar la feina a l'oficina; que et poses a còrrer i no et fan mal els genolls; i que qualsevol mentida pietosa dels pares per a que callis et sembla fins i tot il·lusionant, i no com ara, que sembla un cisma en la relació sentimental del més llibertari de torn... ah, la infància!
La infància, a mi, m'evoca entre moltes altres coses aquells plats bons amb essència de padrina, amb essència a mare laboriosa i complaent... i que et deixaven fart com una llúdriga!
Un d'aquests plats són els fideus a la cassola, i avui els prepararé aquí, a la Pitxella. A veure si us fa el pes. 

Aquest és un plat molt fàcil de fer, però com tot a la vida, si realment voleu trobar-hi aquell gust diferencial d'uns fideus qualsevol, cal posar-hi la cura necessària. Per això, cal començar com sempre amb un gènere de primera qualitat -i ja coneixeu la meva mania-, de proximitat, així l'empremta ecològica de l'ús d'aquests ingredients és molt menor (transport llunyà, refrigeració inútil, embalatge excessiu, etc...). 
Comencem? Doncs primer que res, en una cassola de fons ample afegiu-hi un bon raig d'oli d'oliva verge extra i quan l'oli estigui calent, poseu-hi a daurar uns trossos de costella de porc. Salpebreu la costella al gust.
Qual la costella estigui ben daurada, afegiu si us ve de gust una mica de verdures tallades a trossos petits per donar un toc fresc i colorit al plat. Al meu gust, les que millor casen amb aquest plat són la ceba, la pastanaga i el pebrot vermell, però com us deia, al gust de cadascú. De fet, a la foto de sota podreu observar que jo he preparat el plat sense verdures aquest cop. Llegiu primer coi, llegiu, que ja les veureu després!
Evidentment, si ho preferiu poseu d'altres carns: aletes de pollastre, conill, botifarra negra... Jo, en aquest punt hi afegeixo també xoriç roig ben curat, en aquest cas, del mondongo fet a casa. Un luxe. Això sí que és una delicatessen i no els cent grams de caviar del fatxenda aquell valencià, del Ricardito Costa. Xoriç roig de casa, fet amb un raig de Xereç sec i cabeces d'alls cuites. Que n'aprenguin aquests de la Gurtel a fer regals!

Continuem. Tant si heu afegit verdures com si no, com gairebé sempre que es tracta amb cassoles, ara és el moment d'afegir una bona copa de vi de cuina aromatitzat o de vi blanc i deixar que bulli fins que evapori l'alcohol i faci ben espès l'oli de fregir la costella.
En aquest punt afegirem els fideus i els posarem ben rossos.
Consell: el millor tipus de fideus per a fer d'aquesta manera són aquells que són gruixuts, cargolats, i que pel mig sembla que estiguin foradats. El motiu és que com més gruixuts, millor absorbeixen el brou i els gustos.
Consell: per saber quan els fideus estan prou rossos, tot i que dependrà una mica del tipus de fideu, una bona guia és observar quan canvien de color, i quan semblen que es posen d'un color que tendeix a ser transparent, llavors és el punt que busquem: ni simplement escaldats, ni massa torrats. Al punt.
Això serveix també com a guia amb l'arròs.

Ja gairebé ho tenim enllestit. Costella daurada, vi evaporat, xoriç roig donant color a l'oli, fideus rossos... És el moment d'afegir una fulla de llorer, un bon polsim de pebre roig dolç i de picant, al gust, remenar i la clau de tota bona cassola: afegir un bon brou ja bullint.
Evidentment ho podeu fer amb aigua salada bullint, perquè qui no te tall rosega els ossos, però creieu-me que si afegiu un bon brou de carn de pollastre, o brou per a escudella, els fideus tindran aquell gust diferencial que busquem, aquell gust que és capaç de convertir-se en una màquina del temps i teletransportar-vos del patac a aquella infància de la què parlàvem, per sentir-vos, de nou, descobridors dels sabors autèntics i amb flaire casolà que creieu que havíeu oblidat, just el mateix dia que vau conèixer el microones i els menjars precuinats.
Jo he utilitzat un brou que he preparat per fer escudella i el resultat ha estat l'esperat: excel·lent. El fideu és una esponja de sabors i aquest brou, per si sol, en té de tot tipus... i tots bons.

Per acabar. Deixeu bullir els fideus i aneu-los provant, corregiu de sal i pebres si convé, tot i que si el brou ja està ben salat no hauria de calgué. Si us manca brou, refegiu-ne i aneu provant fins que el fideu estigui al vostre gust. Segons el meu parer, això no és un plat de pasta que calgui deixar al dente, ans al contrari, el fideu cal que absorbeixi bé el brou i que quedi més aviat melós, i no massa caldós... però cadascú, com sempre, al seu gust.

Un plat així es mereix un bon vi, com tots! Si fins i tot les amanides estan més gustoses si s'acompanyen amb un bon vi, imagineu-vos uns fideus a la cassola! Jo us recomano un vi negre d'una graduació moderada i de varietats suaus, poc astringents, com ara un Pinot Noir, un Syrah, un Merlot... però si el vostre viatge en el temps a la infantesa, us ha portat més o menys a una casa com la meva, no seria d'estranyar trobar-hi un padrí aixecant ben amunt la bota o el porró, i precisament, si d'alguna cosa no estaven plens, eren de vins suaus i afruitats. Més aviat estaven plens d'un vi de Batea agre i negre com una nit sense lluna, que despertaven a un mort i el posaven a recalçar cavallons a cops d'aixada. Ben mirat... i per què no? 


Us prometo que estaven boníssims i que les crítiques rebudes han estat molt satisfactòries, així que espero que també us surti ben bo!
Ah, per cert, les estovalles sí que són de la meva infantesa, de fet, d'abans de nàixer jo, literalment, i ja en són trenta-sis. Es mereixien aquest homenatge, oi?




Espero que us hagi agradat.
Salut i gana!

5 comentaris:

  1. mmmmmmmmmmmmm boníssimmmmmmssssssssss

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Raquel!!!

      te'n vas menjar dos plats, golafre! que et vaig veure hehehe

      Elimina
  2. Jo en vaig fer l'altre dia -i feia anys que no en menjava-, segons la recepta de casa meva que té algunes variacions. A la vegada que es fregeix la costella de porc, posar-hi també una cabeça d'alls -així, sencera-. I una vegada ja hem fet el sofregit i hi tornem a incorporar la costella, afegir un polsim de canyella, li dona un gustet especial al final.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nena Cactus!! Mireia, aquest toc especial sembla magnífic, l'haurem de provar!!
      Petons guapa!

      Elimina
  3. Nena Cactus!! Mireia, aquest toc especial sembla magnífic, l'haurem de provar!!
    Petons guapa!

    ResponElimina