Pàgines

dijous, 10 de novembre de 2011

Aletes de pollastre amb tomàquet

Pitxellaires!

donada la meva nova faceta de repartidor de menjar a domicili i val a dir-ho, a jutjar per les crítiques positives que va tenir el plat, avui vull preparar un altre d'aquells plats que a mi tant m'agraden, d'aquells que et retornen als sabors de la infància, als plats de sempre amb fort gust de diari i especialment, a sabor de mestressa de casa: pitonisses, dives i sacerdotesses màximes de la cuina. De què us parlava? em poso a parlar de la cuina de les mestresses de casa, m'emociono i perdo el nord... ah, sí, del plat d'avui! Avui farem aletes de pollastre amb salsa de tomàquet.

Jo ho faré amb aletes de pollastre, que és el que tenia per la nevera, però si us estimeu més fer-ho amb cuixes, també us quedarà boníssim.
Primer que res, amb un raig d'oli d'oliva verge extra daureu a foc moderat el pollastre i deixeu que es vagi fent, us quedarà molt més bo si la carn queda ben daurada per fora. El pollastre no és una d'aquelles carns que sigui bona poc feta, ans al contrari, com més cuita, millor.
Consell: sóc conscient que el cruixent de la pell del pollastre agrada a molta gent, tant, que jo fins i tot preparo aletes que queden molt identificades per aquesta textura, però si feu cuixes de pollastre, traieu-los-hi la pell i estareu alliberant la carn d'infinitats de toxines i greixos no massa recomanables, que se li acumulen allí a aquest animal. 

Seguim. Quan la carn estigui ben daurada, seguiu amb el foc moderat i afegiu unes tires de pebrot roig (m'encanta dir roig en lloc de vermell, em surt la vena patriòtica ponentina i em sento com el timbaler del Bruc però en versió Turó de la Seu). Quan el pebrot comenci a arrugar-se, perquè allibera la seva aigua, afegiu també pastanaga a trossos petits i ceba trossejada. Si us estimeu més fer-ho tot a la juliana, doncs cadascú al seu gust, faltaria més.
Aneu remenant la barreja de verdures i carns, que així s'aniran barrejant els sabors i quan tot plegat comenci a estar ben daurat, afegiu un bon raig, o bé de vi blanc o vi de cuina, o bé de cava. Jo tenia una ampolla de cava començada per la nevera i això és el que hi vaig afegir. A més a més, aquests caves que es queden oberts perden una mica de gas i jo els trobo molt reaprofitables a la cuina. No tireu mai el menjar ni el beure, que tot es pot reciclar quan cuinem. A més a més, ho notareu a la butxaca i si em permeteu l'apunt moral, és un excés de la nostra societat llençar menjar al cubell de les escombraries quan hi ha persones que es moren de fam, es moren, literalment. Prometo no fer més això, que no sóc ningú per moralitzar els altres, però cada cop que llenço res que és comestible, m'entra la consciència burgesa i se'm remou l'estómac.

Continuem amb el nostre plat, que ja veieu que de moment és molt senzill de preparar, i així l'acabarem, de manera senzilla. Quan el vi o el cava s'hagi evaporat, afegiu tomàquet natural ben trossejat, remeneu bé la barreja, salpebreu i afegiu espècies de pebrot roig dolç i de picant. Si voleu afegir una mica d'orenga, que sigui això, sols una mica, que l'orenga té un sabor molt acaparador i camuflarà la resta.
Jo, en lloc d'utilitzar tomàquet fresc, he utilitzat tomàquet en conserva fet a casa. Un dia, a la Pitxella l'haurem de dedicar a les conserves, confitats i melmelades casolanes, que d'aquí a poc temps també passaran a ser una rara vis de la cuina, una més, ja que és un producte excepcional que s'està perdent als rebosts i que a les botigues, cada cop té un preu més desorbitat però que entenc, ja que s'està pagant per una artesania culinària. Penseu que aquesta conserva que he utilitzat sols conté tomàquet molt madur collit a l'estiu, quan els tomàquets tenen sabor a tomàquets i no a fustes conglomerades, es van pelar i aigua. Prou. A bullir i a tenir-ho a la mà durant tot l'any. Genial.

Seguim amb el guisat. Deixeu que l'excés d'aigua que allibera el tomàquet s'evapori. En aquest punt, tasteu la salsa i rectifiqueu, si s'escau, de sal i espècies. Ja està, ja el tenim preparat. Un plat tan senzill de fer i que de veritat que us retornarà a sabors d'antuvi. Cada cop que en menjo, jo no puc evitar recordar la meva àvia materna amb la seva roba negra perenne, servint-me un plat ben ple recent fet per aquelles mans dolorides, arrugades i tan sàvies.
Després d'aquest record, us ben prometo que el plat encara el trobo més bo del que és i assumeixo de bon grat que tot i llegir llibres de cuina, veure programes amb els cuiners més prestigiosos, assistir a cursos, escriure fins i tot aquest bolc per saciar la meva vanitat, etc., malgrat tot això, com us deia assumeixo de bon grat que mai a la vida, a la cuina assoliré la seva mestria, mai.

Aquest és un plat que sempre ha d'anar acompanyat d'unes bones llesques de pa per sucar la salsa, ben crostós, de forn de llenya i no aquestes baguettes precongelades que no tenen gust ni a farina, ni a res que se li assembli.
Un plat així crec que exigeix un vi negre suau, de poca graduació o un vi rosat amb poca o nul·la agulla. Jo provaré amb un rosat de l'Empordà, un vi tranquil i delicat a la llengua que no em destorbi el sabor del plat.

Espero que us agradi i que el gaudiu preparant-lo tant com jo ho he fet, i a poder ser, més encara! Ja em contareu.



Per cert, tot i decorar el plat amb uns tomàquets tipus cherry per a fer la foto -que també els vaig cuinar amb la resta de la salsa-, tomàquets que semblen molt glamurosos i exquisits, com que aquest plat em recorda tant a la infància (suposo que el fet de ser tan econòmic de preparar era un motiu molt gran per menjar-ne tan sovint, eren els anys vuitanta i encara els gossos es lligaven amb corretges), no he pogut evitar utilitzar un plat vell de ceràmica barata, d'aquells de motius florals casposos, segurament regalat amb alguna promoció de pernil dolç o de magdalenes o ves a saber de què... però a que fa patxoca? 

Salut i gana!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada