Pàgines

dijous, 27 d’octubre del 2011

Llenties estofades

Pitxellaires!

Avui farem un plat d'aquells d'abans, dels que tant ens costava menjar quan érem quitxalla però que tant es troben a faltar d'adults. Un plat de cuina casolana de debò, de cullera ampla i got de vi de la bota. Mai tant ben dit, una pitxellada d'aquelles de les padrines (aquestes dones sí que eren cuineres cinc estrelles Michelin): llenties estofades.

Per començar faré una afirmació categòrica que no permet discussió: això que ve en pots bullits, que n'anomenen llegums, ni ho són, ni ho han estat, ni ho seran mai de la vida. Al meu poble hi havia un senyor molt eixerit que deia que a la vida hi havia homes, homenets i cagamandúrries, doncs amb els llegums el mateix. Tant me fa mongetes, com cigrons, que llenties. No tenen gust més que al conservant de l'aigua amb que les han bullit.
Amb aquesta recepta us proposo un viatge als gustos més autèntics i genuïns, tothora que no cuinarem amb deu minuts, si no que dedicarem un temps tranquil a la cuina. El resultat valdrà la pena, us creureu aquell crític culinari de Ratatouille, retornant a la infantesa per una austera truita de verdures. Som-hi!

En primer lloc, en una cassola de fang afegirem un raig d'oli d'oliva verge extra, en el que hi daurarem les carns que haguem triat. Jo he triat costella de porc, cansalada viada i xoriç roig picant, però podeu posar-hi el que vulgueu: botifarra d'ous, negra, carn de tupina...
Començarem per aquella carn que tardarà més, en el meu cas, la costella. Fregirem a foc viu, perquè el que volem inicialment és que la carn es dauri bé per fora. Quan comenci a estar ben daurada, afegirem trossos petits de pastanaga i ceba, però que no passin desapercebuts. En aquest punt us dic el mateix, afegiu les verdures que vulgueu, el pebrot verd és una bona alternativa.
Quan la pastanaga i la ceba comencin a daurar-se, afegirem al sofregit els trossos de cansalada viada i els de xoriç roig, amb la mateixa intenció. Afegiu-hi un parell de fulles de llorer.

Mentre anem sofregint les carns, en un ribell netejarem les llenties amb aigua freda, sempre aigua freda. Un cop les llenties estan netes, tireu l'aigua i retireu-les.
Consell: de llenties en trobareu de molts tipus, per exemple castellanes, que tenen una bona grandària i que tendeixen a desclofollar-se al coure, però que també espesseixen més la salsa; de ràpides, que ja les han escaldat prèviament i així es couen en mitja hora, etc... però jo us recomano llenties pardines, són més menudes i consistents, es desclofollen poc i tenen un sabor molt bo. 
En cap cas cal posar-les en remull durant hores, això és pels cigrons, que es posen en remull la nit d'abans.

Un cop la carn i les verdures estiguin ben daurades, salpebreu al gust, afegiu unes dents senceres d'all i un parell de gots d'aigua freda a la cassola. No volem en cap cas una gran quantitat d'aigua. Abans que aquesta aigua agafi temperatura, afegiu les llenties i molt, però que molt suaument, remeneu per a que es distribueixin per arreu. El foc abaixeu-lo i deixeu-lo moderat, tirant a pobre.
Consell: el perquè de netejar amb aigua freda i afegir aigua freda per a la cocció, és per evitar que la llentia es trenqui i quedi més aviat com una sèmola, que no pas com els lluentons que són.
Si féssim mongetes, afegiríem aigua freda i quan bulliria, en tornaríem a tirar per parar el bull, les mongetes anirien al fons de la cassola com si haguessin guanyat pes i així mai se'ns desclofollarien.

En canvi, a l'arròs sempre se li ha de tirar l'aigua prèviament bullint, o acabarà essent més dur que perdigons... que n'aprenem de trucs, oi?

Seguim. Tenim les llenties bullint a foc moderat i hi podem afegir sal amb compte, perquè com va reduint, no ens quedi salat. Si l'aigua es va acabant, afegirem un altre got d'aigua freda i així poc a poc, fins que provem les llenties i  ja no estiguin dures. Hi ha qui les vol una mica al dente, jo no dic que no, però això normalment és manca de paciència en la cocció o llegums més pensats per acompanyar un empedrat que un plat estofat, que és el que fem ara. Penseu que aquest plat voldrà una cocció de les llenties propera a l'hora, per tant, cal fer-les un dia que vulgueu gaudir dels fogons.
Veureu que al cuinar-se poc a poc les llenties no es desfan, però sense cap mena de dubte van deixant la seva substància a l'aigua i la van espessint, tothora que li confereixen aquell característic color marronós.
Ara ja sols es tracta de provar-les i quan estiguin al vostre gust de sal, tancar el foc i llestes.
Consell: com que la majoria de persones estan acostumades a les llenties de pot ja cuinades, els hi agraden ben caldoses, però us recomano fervorosament que feu un acte de fe en el meu consell i que com aquestes les  cuinarem nosaltres, les deixeu una mica espesses, en lloc de caldoses. No us penedireu. 


Un plat així crec que s'ha d'acompanyar amb un vi negre amb cos. És moment de tirar de Garnatxes, Cabernets, tot i que ja sabeu que a mi no m'agraden especialment, Merlots, etc... volem un vi amb forta graduació alcohòlica que no estigui per a refinaments, ni etiquetes aristocràtiques. Avui, hem de menjar com a cavadors.

Espero que us agradi.
Salut i gana!

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Peix al forn

Pitxellaires! 
una de les maneres que crec que el peix surt més bo, si més no, amb el sabor menys transvestit, és al forn. Ras i curt. Així que anem a preparar una nova recepta realment senzilla de fer i que dóna uns resultats magnífics.

Trieu el peix que més us agradi i demaneu a la vostra peixatera (la meva ja us he dit molts cops que és una meravella veure-la treballar) que us el netegi i us el deixi preparat per cuinar-lo al forn.


Peixos que surten molt  bons al forn són el llobarro, el turbot o rèmol, el rap, etc... jo aquest cop he triat dos dels meus favorits, el besuc i l'orada salvatge. Tots dos provinents de pesca extractiva i de mars freds com l'oceà Atlàntic, que sense cap mena de dubte, val pagar la diferència econòmica respecte a peixos de piscifactoria. El sabor no té res a veure. En la foto podreu observar  el color rosat del besuc i la ratlla groga que identifica a aquest tipus d'orades salvatges. Ens ha sortit presumida la noia.





En qualsevol cas, ja veieu que el peix queda sencer, sense trossejar, així que la presentació final a taula és molt espectacular.

Primer que res escalfeu el forn al màxim i mentre agafa temperatura, anirem preparant l'acompanyament del peix.
A mi m'agrada acompanyar-lo de verdures, de les que tinc per la nevera, no us hi trenqueu massa el cap, però que en qualsevol cas no hi falti un bon llit de patates, ja que aquest tubercle té la valuosa qualitat culinària d'absorbir com una esponja els sabors de la resta dels aliments.
Peleu i talleu les patates a rodanxes i col·loqueu-les, prèviament salpebrades,  en una safata de forn amb un abundant raig d'oli d'oliva verge extra. Inicialment volem que les patates quedin dorades, ben fregides, per això hem posat el forn al màxim.
Quan us assembli que comencen a estar, retireu la safata del forn i doneu-li la volta a les patates, amb compte de no trencar-les. Aprofiteu per abaixar el forn a uns cent vuitanta graus de temperatura i entre això i que haureu obert la porta un parell de cops, la temperatura reduirà una mica, que és com la volem a partir d'ara.


Sobre aquest llit de patates i amb el sabor que té ara l'oli, podeu afegir les verdures que més us agradin: pastanaga, pebrot, carbassó, tomàquet, etc... jo hi afegiré ceba, tallada en trossos grans.
Deixo que la ceba també es dauri una mica amb l'oli i retiro de nou la safata del forn.

Ara és el moment d'afegir el peix, salpebrat al punt, i si teniu una mica de llimona, talleu-ne unes rodanxes i poseu-les dins del peix, a la zona de davall del cap, que al netejar el peix ha quedat buidada de budells i òrgans. Si la peixatera li ha fet uns talls al llom del peix, també podeu inserir aquí unes rodanxes de llimona. 
Consell: salpebreu el peix amb moderació, ja que si el peix és de mar, ja té per la seva pròpia naturalesa un toc salat. És preferible que quan serviu el peix el salpebreu amb cristalls de sal tipus Maldon, que no pas que us quedi salat al coure'l.
No patiu per les rodanxes de llimona, al cuinar-se perden tota la seva acidesa i sols deixen l'essència del sucre del cítric, que donarà un toc eixerit a la carn del peix. No abuseu, però, d'aquest recurs o el peix perdrà el seu sabor originari.

Un cop teniu el peix a sobre del llit de patates i ben flanquejat de verdures, afegiu, tot ruixant el peix, una bona copa de vi blanc, o vi aromatitzat de cuina o cava o qualsevol altre escumós que us agradi o tingueu a mà. També podeu afegir una mica de brou de peix, però a mi personalment no m'agrada abusar-ne, o sinó, la salsa resultant serà més com un suquet de peix que com un oli, que és l'efecte que busco i prefereixo. Però contra gustos, colors.
Poseu tot això de nou al forn a una temperatura de cent vuitanta graus, màxim dos-cents, recordant de donar-li al peix una volta al cap d'una estona d'uns deu minuts (us resultarà molt fàcil ja que l'hem posat sencer) . Si veieu que el vi ja ha reduït i el peix encara no està prou fet, afegiu un raig més de vi i deixeu que acabi la fornada.
Un cop ho tingueu al punt de cuit, proveu-ho i si us manca sal, salpebreu amb cristalls de sal. 
Ja està fet, més senzill, impossible, i això és un plat propi de diumenge amb el que satisfareu els paladars més exigents. A més a més, el llit de patates s'haurà impregnat de tants sabors, que al menys a mi, em resulta impossible deixar de menjar-ne i l'oli tot dens, amb la reducció del vi i de l'aigua de les verdures, convida a sucar un bona llesca de pa de forn de llenya. 

Espero que us agradi la recepta i que quan la proveu, compartiu amb la resta com us ha quedat i quin peix  i verdures heu utilitzat.

Per acompanyar-lo, doncs com sempre que fem peix: res millor que un vi blanc no massa dolç de la terra o un cava ben selecte.

Salut i gana!