La nit de la castanyada vam menjar unes guatlles a la vinagreta. La nit de la castanyada, sí sí, res de halloween, ni collonades ianquis, en lloc de disfresses i carbasses amb cara d'esglai, disfressats de castanyeres, amb davantal, espardenyes i mocador al cap!
De plat copiós vam menjar espatlles al forn, però mentre es preparaven i per fer una mica més de plat, vam preparar unes guatlles a la vinagreta.
A la nostra amiga Montse i al seu marit Mònquio els hi van agradar tant, que no fa massa la Montse em va demanar que hi pengés la recepta, així que aquestes guatlles a la vinagreta van dedicades a ella! i a tothom que les vulgui preparar!
Personalment les guatlles les trobo unes de les aus més gustoses i amb una carn més fina de quantes he provat, i la veritat és que preparar aquest plat no costa gaire, i en canvi, farem una cassola ben presentada i molt típica de les zones amb forta tradició per la caça.
El primer que heu de fer és socarrar les guatlles, per a que la seva pell ens quedi ben neta de plomes i impureses. Els que en lloc de fogons de gas tingueu plaques d'inducció, no sé molt bé com ho fareu, potser amb un encenedor? amb un ciri pasqual? millor amb un llum de carburo?... tecnologia del dimoni...
Un cop ben socarrades, podeu fer-les a meitats tallant-les pel mig de la columna o presenteu-les senceres, com més ràbia us faci.
En una cassola, a poder ser de fang, hi afegim un abundant raig d'oli d'oliva verge extra i posem les guatlles, salades i empebrades, a daurar en l'oli calent.
Quan les guatlles estiguin rosses, peleu un parell o més de cebes, ben abundant, trossegeu-les en talls petits i afegiu la ceba a l'oli a daurar. Si voleu, afegiu també pastanaga a trossos ben petits, al vostre gust. Quan la ceba comenci a estar daurada, però mai cremada, afegiu una bona copa de vi de Porto, de Xeres o de vi de cuina aromatitzat i deixeu que evapori l'alcohol.
A l'afegir el vi, la ceba començarà a bullir-se i deixarà de fregir-se, però tranquils que ja és l'efecte que volem.
Quan veiem que comença a estar fet tot plegat , afegim un bon raig de vinagre de textura densa, com ara vinagre de Mòdena o salsa balsàmica de vinagre. També l'he provat amb vinagre amb gust de figa i sincerament, donava un gust amb un contrapunt dolç i agre molt interessant.
Per a que el vinagre al evaporar el seu alcohol no sigui massa fort, afegiu sucre i remeneu bé que no se'ns enganxi. Tot plegat, anirem aconseguint fer una espècie d'almívar amb el sucre, la pròpia aigua de la ceba i el vinagre dens. No deixem en cap cas que ens redueixi del tot, i quan veiem que les guatlles i la ceba estan ben daurades i la salsa ben espessa, afegim un bon got d'aigua que banyi les guatlles i deixem bullir la barreja.
El color típic de les vinagretes, i sobretot l'olor, ja haurien de fer acte de presència i donar l'aspecte a la cassola que volem.
Pelem uns alls i els tallem a làmines senceres i els afegim a la cassola. Com que el suc que tenim és força aigualit, els alls no se'ns cremaran i no ens amargaran el menjar, tot el contrari.
Finalment deixem bullir una estona, corregim de sal i pebre i voilà, fet en un moment! Una bona llesca de pa per a sucar la salsa de vinagreta i a xuclar les cuixetes d'aquests animalons tan saborosos.
Per acompanyar el plat, crec que s'hi escau molt un vi negre de graduació lleugera, d'entre dotze i tretze graus, i de varietats suaus, sense necessitat de fer un gran dispensi econòmic.
Especialment bo seria qualsevol vi amb un envelliment mínim de criança i de varietats d'Ull de Llebre, si és català, Tinta Fina si és Rivera del Duero o Tempranillo si és Rioja. Jo triaria un Rioja criança del 2006, un Muga, que a més a més de Tempranillo, porta petites proporcions de Graciano i Mazuelo que el fan suau i adient per aquest plat.
Si voleu rascar-vos una mica més la butxaca, però a canvi recompensar-vos amb un orgasme culinari, enceteu un Pinot Noir borgonyès i tan sols de delitar-vos amb el seu color ja haurà valgut la pena.
Fàcil avui, oi? doncs animeu-vos a provar de cuinar-les!
dilluns, 31 de gener del 2011
diumenge, 30 de gener del 2011
L'aperitiu mentre esperem al lluç: Escopinyes a la planxa.
Fent la recepta de l'entrada de sota, teníem la copa de vi blanc plena mentre esperàvem que el lluç es cogués al forn. En teníem per uns 30 minuts, així que què us assembla si mentre tant, com que segur que ja tenim la taula parada i als comensals esperant-nos, fem més agradable l'espera? Els aperitius són genials per a omplir aquests temps morts.
Avui serà un aperitiu de mar, en la línia del plat de després.
Compreu escopinyes a la peixateria. Les cloïsses també aniran molt bé si us agraden més. Netegeu-les bé i escorreu-les, que les clasques quedin seques.
Escalfeu una planxa a foc ben fort, quan estigui ben escalfada, al màxim, afegiu un raig molt petit d'oli i tireu-hi les escopinyes. En un parell totes obertes i la que no obri no es bona, llenceu-la. Empebreu, no hi poseu sal, mig minut de rellotge, i fins i tot una mica menys i retireu. Ja us les podeu menjar.
Això es fa en tres o quatre minuts tot plegat, i veureu quin aperitiu, tothom a xuclar closques! tantes escopinyes com fareu, tantes ni menjaran, no es pot parar!
Si voleu dedicar-hi tres minuts més, les fem en salsa verda, o com en algun lloc diuen, en salsa trampa.
En un got afegim aigua ben calenta, de l'aixeta. Hi posem una bona cullerada de farina i remenem fins dissoldre. Si la barreja ens queda saturada, doncs afegim més aigua, sempre calenta.
En una cassola escalfem un raig petit d'oli i hi fregim uns pocs segons, poquíssims, una mica de pebre i de julivert prèviament net i trossejat (podeu fer-ho amb el tourmix). Afegim immediatament la barreja d'aigua i farina i remenem per a que no s'enganxi. Salem la barreja, que la farina és massa dolça. Quan comenci a fer xup-xup i per tant, a coure's la farina, afegim les escopinyes. En un parell de minuts totes obertes i al plat de nou. Si us queda massa espès, afegiu aigua calenta i remeneu. Si queda massa caldós, afegiu farina i també remeneu.
Aquest plat us permetrà, a més a més, sucar pa! pa! pa!
Maridatge amb això, doncs el mateix vi que hem obert, o un de varietat Verdejo, Chardonney, cava, fins i tot vermut blanc, per què no?
Si mireu el que us ha costat econòmicament aquest plat i el que us ha abundat a la taula i el que us costaria fer aquest aperitiu amb llaunes d'olives i escopinyes enllaunades, veureu que val molt més la pena cuinar-les vosaltres mateixos, i el sabor és completament diferent!
Au, ja tenim el dinar de diumenge enllestit!
Avui serà un aperitiu de mar, en la línia del plat de després.
Compreu escopinyes a la peixateria. Les cloïsses també aniran molt bé si us agraden més. Netegeu-les bé i escorreu-les, que les clasques quedin seques.
Escalfeu una planxa a foc ben fort, quan estigui ben escalfada, al màxim, afegiu un raig molt petit d'oli i tireu-hi les escopinyes. En un parell totes obertes i la que no obri no es bona, llenceu-la. Empebreu, no hi poseu sal, mig minut de rellotge, i fins i tot una mica menys i retireu. Ja us les podeu menjar.
Això es fa en tres o quatre minuts tot plegat, i veureu quin aperitiu, tothom a xuclar closques! tantes escopinyes com fareu, tantes ni menjaran, no es pot parar!
Si voleu dedicar-hi tres minuts més, les fem en salsa verda, o com en algun lloc diuen, en salsa trampa.
En un got afegim aigua ben calenta, de l'aixeta. Hi posem una bona cullerada de farina i remenem fins dissoldre. Si la barreja ens queda saturada, doncs afegim més aigua, sempre calenta.
En una cassola escalfem un raig petit d'oli i hi fregim uns pocs segons, poquíssims, una mica de pebre i de julivert prèviament net i trossejat (podeu fer-ho amb el tourmix). Afegim immediatament la barreja d'aigua i farina i remenem per a que no s'enganxi. Salem la barreja, que la farina és massa dolça. Quan comenci a fer xup-xup i per tant, a coure's la farina, afegim les escopinyes. En un parell de minuts totes obertes i al plat de nou. Si us queda massa espès, afegiu aigua calenta i remeneu. Si queda massa caldós, afegiu farina i també remeneu.
Aquest plat us permetrà, a més a més, sucar pa! pa! pa!
Maridatge amb això, doncs el mateix vi que hem obert, o un de varietat Verdejo, Chardonney, cava, fins i tot vermut blanc, per què no?
Si mireu el que us ha costat econòmicament aquest plat i el que us ha abundat a la taula i el que us costaria fer aquest aperitiu amb llaunes d'olives i escopinyes enllaunades, veureu que val molt més la pena cuinar-les vosaltres mateixos, i el sabor és completament diferent!
Au, ja tenim el dinar de diumenge enllestit!
Lluç replet de llagostins i verdures al forn
Avui és diumenge, així que què us assembla si fem dinar de diumenge? Un plat extraordinari i amb una preparació relativament senzilla: Lluç replet de al forn.
Per començar cal comprar un bon lluç. Sembla una evidència, però no ho és.
Consell: Jo us recomanaria un lluç de pesca extractiva, evidentment, però de l'Atlàntic millor que de la Mediterrània. Això no vol dir que un lluç de palangre d'Arenys o Tarragona, per exemple, no sigui molt bo, simplement que els peixos de mars freds i braus, com és el cas del Cantàbric, de l'oceà, del mar del Nord, etc... estan més fets, com si estiguessin més musculats (no estic massa segur que l'afirmació sigui prou empírica) i sobretot, els venen de més grandària i això ens va molt bé, perquè per a fer aquest plat necessitem un peix de lloms ben amples. Si veieu que quan el compreu a l'etiqueta hi figura pescadilla, no us espanteu, és la manera genèrica que tenen al nord de dir-li al lluç. La pescadilla, així amb diminutiu, pot arribar a fer uns quants quilos... animalet.
Si no en sabeu, que a la peixateria us treguin l'espina central. Us quedarà tot el cos del lluç obert com un llibre.
A l'hora de presentar-lo a taula, heu de saber si voleu presentar-lo amb el cap o sense, perquè per a la peixatera el més fàcil serà retirar el cap, si el voleu com a un suggeriment de presentació, recordeu-li.
Jo he retirat el cap, entre d'altres coses, perquè d'un lluç sencer en mengen uns quants, així que sols he utilitzat un tros. La resta ben reservat per a un altre dia, que el menjar no es tira mai.
Escalfeu el forn al màxim, a uns dos-cents cinquanta graus i metre s'escalfa, en una safata de forn gran hi afegirem un bon llit d'oli d'oliva verge extra i una copa de vi de cuina aromatitzat. Normalment són vins d'alta graduació, de prop de quinze graus, envellits.
Pelarem patates i les tallarem a làmines d'un gruix de mig dit. No les talleu molt fines com si féssiu una truita, es desfarien massa. També pelarem cebes i les farem a gallons amples o fins i tot, si teniu cebes petites o del tipus de Fuentes, les podeu afegir senceres. Salem i empebren i directe al forn.
Deixeu-ho una estona, a les patates els costa mitja hora ben llarga començar a estar daurades. Com que hem posat un bon raig d'oli, quedaran cruixents quan l'oli bulli, però el vi impedirà que l'efecte sigui fregit. Ho tenim tot calculat!
Ara prepararem l'afegit del lluç. Cadascú pot omplir-lo amb el que vulgui, però jo ho faré amb verdures, salmó fumat i gambes. Podeu posar-hi fruita, altres tipus de peix o de marisc, brandada de bacallà, cremes de xampinyons, etc... Fins i tot he sentit a parlar d'un mar i muntanya amb botifarra negra i espinacs, que no he provat però que he de fer un dia. La barreja sembla contradictòria, però la cuina moderna ja ha tirat molts dogmes culinaris per terra.
Peleu una pastanaga i feu-la a filets llargs amb un pelador, a làmines fines. Feu el mateix amb un carbassó i feu-ne igualment unes làmines fines. Reserveu.
Peleu uns llagostins. Com sempre, la qualitat del gènere que haureu triat influenciarà en el plat, però si en aquest cas voleu utilitzar aquelles gambetes que ja venen pelades i congelades, també pot ser una solució. Això sí, descongeleu-les bé. Jo prefereixo fer-ho amb llagostins: morro fi. Ma mare diu que nou ric de família pobre, que és la cosa més patètica del món. Quanta raó tenen les mares. Reserveu-los.
A continuació, saleu i empebreu el lluç. No massa sal, el peix no s'hauria de salar massa. Presenteu-lo ben obert i afegiu les tires de pastanaga, els llagostins pelats, afegiu a sobre les tires de carbassó i per últim, uns filets de salmó fumat. En trobareu bé de preu d'aquests que ja venen en paquets. Afegiu un petit raig d'oli a tot això abans de cosir els lloms del lluç.
Si us en fixeu, poso verdures que no he salat (ja agafaran la sal del peix) i que quan són cuites són força dolces, precisament per donar un toc diferent al gust salat del peix.
Per cosir-lo, podeu fer-ho amb escuradents o amb un punxó prim d'aquests d'empalar carn per fer pinxos i amb molta cura de no fer malbé la carn del lluç, anirem tancant els lloms com si fos un llibre, de manera que l'afegit de verdures i la resta ens quedarà en el lloc que ocupava l'espina central.
Consell: si el lluç no és molt gran, no hi poseu molt afegit, sinó no podreu tancar-lo bé i acabarà massa inflat, massa rebotit. Quedarà poc presentable, res més, però igual de bo, ho dic per aquells seguidors que em consta que els agrada tot ben ple. Ja sabeu, ande o no ande...
Anem acabant. Tenim la safata amb el llit de patates i ceba al forn que fa estona que bull. Quan veieu que les patates ja comencen a estar ben daurades, retirem la safata del forn. Tanqueu el forn, no volem que ens marxi l'escalfor.
Consell: mai poseu un recipient molt calent damunt un granet o un marbre, es pot esquerdar amb facilitat. Utilitzeu un estalvi per protegir-lo. Si a més a més és un material premsat com els nous Silestone o similars, es pot quedar impressionat i tacat, com si s'hagués cremat.
Col·loqueu el lluç replet damunt el llit de patates i ceba i afegiu una copa i mitja de vi blanc tot mullant el peix.
Ompliu una altra copa de vi blanc. Us farà molta companyia durant els aproximadament 30 minuts que necessitarà el peix per estar llest i poder-lo servir del forn directe a taula.
Si us acabeu la copa, ompliu-ne una altra. La cuina pot ser un desert molt solitari sense una copa de vi que us faci d'oasi.
Aquest plat és més senzill de preparar del que sembla i sincerament, això ja és gastronomia selecta feta a casa i amb un cost més assequible del que us penseu.
Tenint en compte que la recepta és molt pròpia del nord, on mengen el millor peix, m'atreveixo a dir, de tota Europa, què tal si fem el maridatge amb vi blanc de la zona?
Jo acompanyaria aquest plat amb un bon Txacolí o amb un Albariño, ben frescos tots dos.
Si heu omplert el peix amb algun tipus de fruita, especialment amb poma Golden, que al forn queda molt dolça i bona, fins i tot podríeu acompanyar-lo amb una sidra de qualitat, que aquí no se'n troba massa al supermercat, però que a la vostra cava de confiança en tenen d'extraordinàries. Si li voleu donar un toc afruitat, la sidra serà un maridatge poc esperat i de gran resultat.
Si us estira la terra i sou dels que voleu fer pàtria fins i tot quan pixeu, doncs els vins d'Alella o de Perelada seran una gran elecció, com també ho seran els Terra Alta. D'aquesta última denominació, us aconsello l'Edetària, un Garnatxa blanca excel·lent i el Vall Excels, produït a la Cooperativa de Corbera d'Ebre.
Nota mental: preguntar-li a la directora de marketing, a la Judith, si fer tanta publicitat dels altres a canvi de res és de rucs o de molt rucs.
Abans de passar al rotllo dels ingredients, us recordeu que teniem fent-nos companyia una copa de vi blanc plena mentre esperàvem que es cogués el lluç? Què us assembla si mentre esperem, que a lo millor també tenim companyia i per no esperar amb les mans a la butxaca, fem un aperitiu? Doncs llegiu l'entrada de més amunt!
Ingredients per a quatre persones:
Lluç, ben gran, com més, millor.
Llagostins, quatre... o cinc, o sis
Salmó fumat, tres o quatre filets. Us en podeu menjar un amb un crostó de pa mentre en poseu al afegit del lluç. Que no us vegin...
Patates, fins omplir el llit de la safata.
Cebes, una per cap com a mínim.
Pastanagues, molt poca, amb una serà suficient.
Carbassó, mig carbassó, que són molt grans i fàl·lics.
Oli d'oliva verge extra, a dojo, que va bé pel cor i pel colesterol i fins i tot per a la pròstata.
Vi blanc i vi de cuina, una pel peix, una per vosaltres, una pel peix, una per vosaltres... així fins acabar com a ceps tots dos. No anar de marxa amb el peix per trompes que acabeu.
Sal i pebre, a mi m'agrada tot ben empebrat, que per insuls i dolç ja estic jo. Al menys el menjar que tingui gust i xispa (algú pot dir guspira en aquest cas? com és que sempre ho tenim tant difícil nosaltres? mecagon...)
Per començar cal comprar un bon lluç. Sembla una evidència, però no ho és.
Consell: Jo us recomanaria un lluç de pesca extractiva, evidentment, però de l'Atlàntic millor que de la Mediterrània. Això no vol dir que un lluç de palangre d'Arenys o Tarragona, per exemple, no sigui molt bo, simplement que els peixos de mars freds i braus, com és el cas del Cantàbric, de l'oceà, del mar del Nord, etc... estan més fets, com si estiguessin més musculats (no estic massa segur que l'afirmació sigui prou empírica) i sobretot, els venen de més grandària i això ens va molt bé, perquè per a fer aquest plat necessitem un peix de lloms ben amples. Si veieu que quan el compreu a l'etiqueta hi figura pescadilla, no us espanteu, és la manera genèrica que tenen al nord de dir-li al lluç. La pescadilla, així amb diminutiu, pot arribar a fer uns quants quilos... animalet.
Si no en sabeu, que a la peixateria us treguin l'espina central. Us quedarà tot el cos del lluç obert com un llibre.
A l'hora de presentar-lo a taula, heu de saber si voleu presentar-lo amb el cap o sense, perquè per a la peixatera el més fàcil serà retirar el cap, si el voleu com a un suggeriment de presentació, recordeu-li.
Jo he retirat el cap, entre d'altres coses, perquè d'un lluç sencer en mengen uns quants, així que sols he utilitzat un tros. La resta ben reservat per a un altre dia, que el menjar no es tira mai.
Escalfeu el forn al màxim, a uns dos-cents cinquanta graus i metre s'escalfa, en una safata de forn gran hi afegirem un bon llit d'oli d'oliva verge extra i una copa de vi de cuina aromatitzat. Normalment són vins d'alta graduació, de prop de quinze graus, envellits.
Pelarem patates i les tallarem a làmines d'un gruix de mig dit. No les talleu molt fines com si féssiu una truita, es desfarien massa. També pelarem cebes i les farem a gallons amples o fins i tot, si teniu cebes petites o del tipus de Fuentes, les podeu afegir senceres. Salem i empebren i directe al forn.
Deixeu-ho una estona, a les patates els costa mitja hora ben llarga començar a estar daurades. Com que hem posat un bon raig d'oli, quedaran cruixents quan l'oli bulli, però el vi impedirà que l'efecte sigui fregit. Ho tenim tot calculat!
Ara prepararem l'afegit del lluç. Cadascú pot omplir-lo amb el que vulgui, però jo ho faré amb verdures, salmó fumat i gambes. Podeu posar-hi fruita, altres tipus de peix o de marisc, brandada de bacallà, cremes de xampinyons, etc... Fins i tot he sentit a parlar d'un mar i muntanya amb botifarra negra i espinacs, que no he provat però que he de fer un dia. La barreja sembla contradictòria, però la cuina moderna ja ha tirat molts dogmes culinaris per terra.
Peleu una pastanaga i feu-la a filets llargs amb un pelador, a làmines fines. Feu el mateix amb un carbassó i feu-ne igualment unes làmines fines. Reserveu.
Peleu uns llagostins. Com sempre, la qualitat del gènere que haureu triat influenciarà en el plat, però si en aquest cas voleu utilitzar aquelles gambetes que ja venen pelades i congelades, també pot ser una solució. Això sí, descongeleu-les bé. Jo prefereixo fer-ho amb llagostins: morro fi. Ma mare diu que nou ric de família pobre, que és la cosa més patètica del món. Quanta raó tenen les mares. Reserveu-los.
A continuació, saleu i empebreu el lluç. No massa sal, el peix no s'hauria de salar massa. Presenteu-lo ben obert i afegiu les tires de pastanaga, els llagostins pelats, afegiu a sobre les tires de carbassó i per últim, uns filets de salmó fumat. En trobareu bé de preu d'aquests que ja venen en paquets. Afegiu un petit raig d'oli a tot això abans de cosir els lloms del lluç.
Si us en fixeu, poso verdures que no he salat (ja agafaran la sal del peix) i que quan són cuites són força dolces, precisament per donar un toc diferent al gust salat del peix.
Per cosir-lo, podeu fer-ho amb escuradents o amb un punxó prim d'aquests d'empalar carn per fer pinxos i amb molta cura de no fer malbé la carn del lluç, anirem tancant els lloms com si fos un llibre, de manera que l'afegit de verdures i la resta ens quedarà en el lloc que ocupava l'espina central.
Consell: si el lluç no és molt gran, no hi poseu molt afegit, sinó no podreu tancar-lo bé i acabarà massa inflat, massa rebotit. Quedarà poc presentable, res més, però igual de bo, ho dic per aquells seguidors que em consta que els agrada tot ben ple. Ja sabeu, ande o no ande...
Anem acabant. Tenim la safata amb el llit de patates i ceba al forn que fa estona que bull. Quan veieu que les patates ja comencen a estar ben daurades, retirem la safata del forn. Tanqueu el forn, no volem que ens marxi l'escalfor.
Consell: mai poseu un recipient molt calent damunt un granet o un marbre, es pot esquerdar amb facilitat. Utilitzeu un estalvi per protegir-lo. Si a més a més és un material premsat com els nous Silestone o similars, es pot quedar impressionat i tacat, com si s'hagués cremat.
Col·loqueu el lluç replet damunt el llit de patates i ceba i afegiu una copa i mitja de vi blanc tot mullant el peix.
Ompliu una altra copa de vi blanc. Us farà molta companyia durant els aproximadament 30 minuts que necessitarà el peix per estar llest i poder-lo servir del forn directe a taula.
Si us acabeu la copa, ompliu-ne una altra. La cuina pot ser un desert molt solitari sense una copa de vi que us faci d'oasi.
Aquest plat és més senzill de preparar del que sembla i sincerament, això ja és gastronomia selecta feta a casa i amb un cost més assequible del que us penseu.
Tenint en compte que la recepta és molt pròpia del nord, on mengen el millor peix, m'atreveixo a dir, de tota Europa, què tal si fem el maridatge amb vi blanc de la zona?
Jo acompanyaria aquest plat amb un bon Txacolí o amb un Albariño, ben frescos tots dos.
Si heu omplert el peix amb algun tipus de fruita, especialment amb poma Golden, que al forn queda molt dolça i bona, fins i tot podríeu acompanyar-lo amb una sidra de qualitat, que aquí no se'n troba massa al supermercat, però que a la vostra cava de confiança en tenen d'extraordinàries. Si li voleu donar un toc afruitat, la sidra serà un maridatge poc esperat i de gran resultat.
Si us estira la terra i sou dels que voleu fer pàtria fins i tot quan pixeu, doncs els vins d'Alella o de Perelada seran una gran elecció, com també ho seran els Terra Alta. D'aquesta última denominació, us aconsello l'Edetària, un Garnatxa blanca excel·lent i el Vall Excels, produït a la Cooperativa de Corbera d'Ebre.
Nota mental: preguntar-li a la directora de marketing, a la Judith, si fer tanta publicitat dels altres a canvi de res és de rucs o de molt rucs.
Abans de passar al rotllo dels ingredients, us recordeu que teniem fent-nos companyia una copa de vi blanc plena mentre esperàvem que es cogués el lluç? Què us assembla si mentre esperem, que a lo millor també tenim companyia i per no esperar amb les mans a la butxaca, fem un aperitiu? Doncs llegiu l'entrada de més amunt!
Ingredients per a quatre persones:
Lluç, ben gran, com més, millor.
Llagostins, quatre... o cinc, o sis
Salmó fumat, tres o quatre filets. Us en podeu menjar un amb un crostó de pa mentre en poseu al afegit del lluç. Que no us vegin...
Patates, fins omplir el llit de la safata.
Cebes, una per cap com a mínim.
Pastanagues, molt poca, amb una serà suficient.
Carbassó, mig carbassó, que són molt grans i fàl·lics.
Oli d'oliva verge extra, a dojo, que va bé pel cor i pel colesterol i fins i tot per a la pròstata.
Vi blanc i vi de cuina, una pel peix, una per vosaltres, una pel peix, una per vosaltres... així fins acabar com a ceps tots dos. No anar de marxa amb el peix per trompes que acabeu.
Sal i pebre, a mi m'agrada tot ben empebrat, que per insuls i dolç ja estic jo. Al menys el menjar que tingui gust i xispa (algú pot dir guspira en aquest cas? com és que sempre ho tenim tant difícil nosaltres? mecagon...)
La Pitxella està de reformes
Més ben dit, el laboratori d'idees! no en diu així l'Adrià? doncs nosaltres no serem menys!
Sí, sí, començo amb el meravellós i tranquil món de les reformes a la cuina, quinze dies sense foc ni aigua, ple de runa i amb molt pols per arreu... a qui no li agrada això? aaaaiiiiiiixxxxxx...
Fa temps em van contar un acudit d'aquests masclistes que tenen a les dones com a subjectes del mateix, però la veritat és que si el refaig i me'l conto a mi mateix, també hi encaixo bé: sabeu com fer a Sisco content i realitzat? doncs fent-li gran la cuina.
En fi, si serveix per fer els plats més gustosos, doncs som-hi! En acabar l'haurem d'estrenar, oi?
Sí, sí, començo amb el meravellós i tranquil món de les reformes a la cuina, quinze dies sense foc ni aigua, ple de runa i amb molt pols per arreu... a qui no li agrada això? aaaaiiiiiiixxxxxx...
Fa temps em van contar un acudit d'aquests masclistes que tenen a les dones com a subjectes del mateix, però la veritat és que si el refaig i me'l conto a mi mateix, també hi encaixo bé: sabeu com fer a Sisco content i realitzat? doncs fent-li gran la cuina.
En fi, si serveix per fer els plats més gustosos, doncs som-hi! En acabar l'haurem d'estrenar, oi?
dimecres, 26 de gener del 2011
Pannacotta
Com el seu nom en italià indica, això no és res més que nata bullida. Però que bona.
Son uns postres molt comuns a Itàlia i a mi, per la seva senzillesa al paladar, fàcil preparació i polivalència en els gustos, m'encanta.
Agafeu un paquet de gelatina en pols (estalvieu-vos les que tenen sabor a llimó o a el que sigui), i ho diluirem en un got amb una mica de llet sencera.
D'altra banda posarem un paquet de nata de muntar a bullir, d'aquesta que té un percentatge alt de nata, de prop del 35%.
Consell: fixeu-vos-hi bé al escollir el tipus de nata, ja que estan molt de moda les nates lleugeres, que gairebé no superen el 20% de percentatge de nata, un 18% habitualment. Aquestes són més útils per cuinar plats que per postres. Per exemple, pels galets d'ahir, aquesta nata del 18% de concentració és genial.
Seguim. Poseu aquesta nata a escalfar, juntament amb la mateixa quantitat de llet sencera. No sé quina nata triareu, però normalment van en paquets tipus brick de 200 ml. Doncs si és el cas, 200 ml de llet.
La pannacotta permet tota classe de variants, afegir-hi essència de vainilla, de caramel, etc... poseu-hi el que tingueu o el que més us agradi. Jo prefereixo uns encenalls petits de xocolata o fer-ho amb unes maduixes trossejades i una mica pelades per treure les llavors de la pell, així no quedarà la textura de la pannacotta granulada.
Poseu aquesta fruita, o la xocolata, o l'essència triada, a escalfar amb la nata i la llet. També un centenar de grams de sucre.
Recopilo, que em sembla que no estic essent gen clar: posarem en un recipient a escalfar la nata, la mateixa quantitat de llet, cent grams de sucre i l'additiu que més ràbia us faci. Així fins que bulli.
Consell: com que la llet i la nata quan bullen tenen tendència escapar-se del recipient i a posar els fogons fets un escrúpol, us recomano triar un recipient alt per a que no se us escapi el contingut a la primera bullida.
Quan arribi al punt d'ebullició, retirem del foc i ho comencem a remenar un parell de minuts amb una cullera, per a que es quedi ben barrejat i no es faci algun grum.
Hi afegim, també, la gelatina que prèviament havíem dissolt amb llet sencera (no hi fa res que no estigui calenta) i seguim removent durant uns minuts. Quan la textura sigui ben líquida, aboqueu el preparat en un recipient.
Com més divertit sigui el recipient, més ben presentat estarà a l'hora de presentar-lo. Avui dia per internet trobareu motllos fins i tot imitant uns pits perfectes o un membre fàl·lic! divertidíssims! Jo que sé, un dia vaig veure per internet que en feien una en un motllo d'aquests de plàstic transparents de fruites, i quedava amb unes formes ben sinuoses, així que...
Deixeu que refredi, poseu-lo al refrigerador (porta nata, sempre al refrigerador) i al cap d'unes hores ja es pot menjar, tot i que estarà millor d'un dia per l'altre.
A l'hora de presentar-la, també heu d'utilitzar la imaginació. Si l'heu fet amb essència de vainilla, doncs decoreu amb unes barretes de vainilla que tenen un aroma molt bo, o amb uns granets d'ametlla triturada. Cacau en pols.
Si ho heu fet amb caramel, afegiu-hi caramel líquid per damunt i cremeu-lo fent un cruixent, com en la crema catalana.
Xocolata, doncs xocolata calenta, a dos colors: negra i blanca.
La que jo he triat, amb maduixes, doncs per què no afegir-hi una cullerada de melmelada de gerds o de maduixa i uns trossos de fruita natural ensucrada? per exemple... Amb taronja també queda molt bona la pannacotta, jo que sé, trieu el que més us agradi, o com a sempre, el que tingueu.
Ingredients:
200 ml de nata al 35% de concentració.
200 ml de llet sencera
100 grms de sucre
fruita, xocolata, essències... a elecció.
que poc m'agrada fer això dels ingredients, i a més, tenint en compte que sempre cuino en excés.
Son uns postres molt comuns a Itàlia i a mi, per la seva senzillesa al paladar, fàcil preparació i polivalència en els gustos, m'encanta.
Agafeu un paquet de gelatina en pols (estalvieu-vos les que tenen sabor a llimó o a el que sigui), i ho diluirem en un got amb una mica de llet sencera.
D'altra banda posarem un paquet de nata de muntar a bullir, d'aquesta que té un percentatge alt de nata, de prop del 35%.
Consell: fixeu-vos-hi bé al escollir el tipus de nata, ja que estan molt de moda les nates lleugeres, que gairebé no superen el 20% de percentatge de nata, un 18% habitualment. Aquestes són més útils per cuinar plats que per postres. Per exemple, pels galets d'ahir, aquesta nata del 18% de concentració és genial.
Seguim. Poseu aquesta nata a escalfar, juntament amb la mateixa quantitat de llet sencera. No sé quina nata triareu, però normalment van en paquets tipus brick de 200 ml. Doncs si és el cas, 200 ml de llet.
La pannacotta permet tota classe de variants, afegir-hi essència de vainilla, de caramel, etc... poseu-hi el que tingueu o el que més us agradi. Jo prefereixo uns encenalls petits de xocolata o fer-ho amb unes maduixes trossejades i una mica pelades per treure les llavors de la pell, així no quedarà la textura de la pannacotta granulada.
Poseu aquesta fruita, o la xocolata, o l'essència triada, a escalfar amb la nata i la llet. També un centenar de grams de sucre.
Recopilo, que em sembla que no estic essent gen clar: posarem en un recipient a escalfar la nata, la mateixa quantitat de llet, cent grams de sucre i l'additiu que més ràbia us faci. Així fins que bulli.
Consell: com que la llet i la nata quan bullen tenen tendència escapar-se del recipient i a posar els fogons fets un escrúpol, us recomano triar un recipient alt per a que no se us escapi el contingut a la primera bullida.
Quan arribi al punt d'ebullició, retirem del foc i ho comencem a remenar un parell de minuts amb una cullera, per a que es quedi ben barrejat i no es faci algun grum.
Hi afegim, també, la gelatina que prèviament havíem dissolt amb llet sencera (no hi fa res que no estigui calenta) i seguim removent durant uns minuts. Quan la textura sigui ben líquida, aboqueu el preparat en un recipient.
Com més divertit sigui el recipient, més ben presentat estarà a l'hora de presentar-lo. Avui dia per internet trobareu motllos fins i tot imitant uns pits perfectes o un membre fàl·lic! divertidíssims! Jo que sé, un dia vaig veure per internet que en feien una en un motllo d'aquests de plàstic transparents de fruites, i quedava amb unes formes ben sinuoses, així que...
Deixeu que refredi, poseu-lo al refrigerador (porta nata, sempre al refrigerador) i al cap d'unes hores ja es pot menjar, tot i que estarà millor d'un dia per l'altre.
A l'hora de presentar-la, també heu d'utilitzar la imaginació. Si l'heu fet amb essència de vainilla, doncs decoreu amb unes barretes de vainilla que tenen un aroma molt bo, o amb uns granets d'ametlla triturada. Cacau en pols.
Si ho heu fet amb caramel, afegiu-hi caramel líquid per damunt i cremeu-lo fent un cruixent, com en la crema catalana.
Xocolata, doncs xocolata calenta, a dos colors: negra i blanca.
La que jo he triat, amb maduixes, doncs per què no afegir-hi una cullerada de melmelada de gerds o de maduixa i uns trossos de fruita natural ensucrada? per exemple... Amb taronja també queda molt bona la pannacotta, jo que sé, trieu el que més us agradi, o com a sempre, el que tingueu.
Ingredients:
200 ml de nata al 35% de concentració.
200 ml de llet sencera
100 grms de sucre
fruita, xocolata, essències... a elecció.
que poc m'agrada fer això dels ingredients, i a més, tenint en compte que sempre cuino en excés.
dimarts, 25 de gener del 2011
i per demà Pannacotta
Gairebé un any vivint a Itàlia, visitant tantes città i paesini com m'era possible, i la millor pannacotta seguia essent de la del pub Astèrix de Camerino.
Haguéssiu vist al calavera que la preparava i no us haguéssiu quedat allí a menjar ni trompes com un cep... potser era la clau del seu sabor?
Veure'm si demà jo la faig tant bona com em va ensenyar!
Creieu que avui arribarem a les quatre-centes entrades? Tant de bo!
i de nou... milions de gràcies!
Haguéssiu vist al calavera que la preparava i no us haguéssiu quedat allí a menjar ni trompes com un cep... potser era la clau del seu sabor?
Veure'm si demà jo la faig tant bona com em va ensenyar!
Creieu que avui arribarem a les quatre-centes entrades? Tant de bo!
i de nou... milions de gràcies!
Benvingut Javi!
Benvingut Javi! m'encanta la teva foto de presentació!
És el Hasselhoff vestit amb xupa de cuir i calçotets?!?!?!?!? mareta, a aquest no l'enterrem amb brou de gallina...
És el Hasselhoff vestit amb xupa de cuir i calçotets?!?!?!?!? mareta, a aquest no l'enterrem amb brou de gallina...
Gall de Sant Pere, feia molt que no en veia d'aquests
Què us assembla el que m'ha guardat la meva peixatera? Un Gall de Sant Pere.
Aquest peix és extraordinari, però fot una cara de pocs amics!! A més a més, té unes punxes als lloms molt perilloses, però al forn estarà boníssim!
Un altre dia el fem, va bé?
Aquest peix és extraordinari, però fot una cara de pocs amics!! A més a més, té unes punxes als lloms molt perilloses, però al forn estarà boníssim!
Un altre dia el fem, va bé?
Benvinguda Mª José! i a la resta també!
Fragatina, sigues benvinguda! esperem les teves col·laboracions, eh?
Per cert, qui és Terexa? i Mª Carme Vallés? ens coneixem? quina alegria tenir-vos per aquí!
Moltes gràcies a tothom!! ja tenim més de 350 visualitzacions en menys d'una setmana!!! Tremola Ferran Adrià, el Bulli semblarà una caseta de fer castanyes i moniatos d'aquí a quatre migdiades!
Gràcies de nou a tothom!
Per cert, qui és Terexa? i Mª Carme Vallés? ens coneixem? quina alegria tenir-vos per aquí!
Moltes gràcies a tothom!! ja tenim més de 350 visualitzacions en menys d'una setmana!!! Tremola Ferran Adrià, el Bulli semblarà una caseta de fer castanyes i moniatos d'aquí a quatre migdiades!
Gràcies de nou a tothom!
Galets de nadal replets de sofregit d'espinacs
Arriba una mica tard, però si ho voleu per a avui també us ho podeu menjar per sopar.
Seguint la recomanació de la Judith Carrión, començaré a posar en les entrades els ingredients necessaris, (al final però, que així m'haureu d'aguantar la lectura tota l'estona).
Tot i que la meva idea inicial era no semblar un receptari tradicional, sinó divertir-me a costelles de dues aficions: cuinar i escriure. Però entenc que així és molt més fàcil de seguir, així que... oído cocina!
Ja us en haureu adonat que la meva cuina és totalment de guerrilla. Cuino del que tinc i aprofito les restes del que sigui. Així doncs, cal buidar el rebost de restes dels nadals, aquella festa entregada a l'excés, excés de menjar, excés de beure, excés de familiars i al final, excés de pes... res, que em van sobrar galets per fer sopa i ara els aprofitarem.
En concret, uns galets molt grans, suficientment grans com per emplenar-los, en aquest cas, pasta italiana a l'ou, prou consistent com per quedar al dente encara que bulli tot el dia. L'altre dia me'n va caure un a terra i l'assegurança no es fa responsable dels danys a les rajoles.
Comencem. En una cassola, o en una paella prou ampla... va, vinga, vosaltres sols, que això ja ho sabeu: Què farem primer que res? Exacte! un generós raig d'oli d'oliva verge extra. En fred, abans que l'oli estigui calent, afegirem ceba que prèviament haurem tallat ben petita, ben trossejada, i la farem a foc baix, així aconseguirem l'efecte potxat (en català com es dirà?) en lloc de fregit. Quan l'oli es comenci a escalfar, afegirem espinacs, prèviament nets i escorreguts. Si convé eixugueu-los amb paper de cuina absorbent, ja que no volem un excés d'aigua al sofregit, que l'espinac per si sol ja en té prou. Jo estic de sort, perquè son de l'hort del pare.
Consell: si voleu espinacs de qualitat durant tot l'any i així no tenir que morir a aquells espinacs congelats insulsos i sense sabor, compreu-ne ara que comença a ser temporada, netegeu-los bé, escalfeu-los en aigua bullint un parell de minuts, escorreu-los i quan estiguin ben secs, emboliqueu-los en paper film per evitar que, si el refrigerador és No-Frost, els assequi en excés, i congeleu-los. Us duraran tot l'any. Ni punt de comparació amb els Frudesa, els Findus i el déuquelsvaparir...
Seguim amb el sofregit. Si voleu afegir més verdures, com ara pastanaga, o fins i tot fruita dolça com una poma, cadascú que faci al seu gust, que faci còrrer la imaginació.
Quan vegeu que els espinacs comencen a estar ben fets, hi afegirem carn picada, que personalment, m'agrada barrejada de vedella i porc, i fins i tot de pollastre.
Consell: quan vulgueu carn picada, millor que comprar la que ja tenen picada a les carnisseries, compreu un tros de carn magra de porc, de vedella de parts meloses, un pit de pollastre i feu-les picar barrejades. Veureu com és més bona. El motiu, perquè a les carnisseries piquen la carn més sobrera, per no llençar res i ben fet que fan. També és bona, evidentment, però de menys qualitat. Segur que així us agrada més.
Quan haureu afegit la carn picada, saleu i empebreu-ho tot plegat, verdura i carn. Quan estigui ben fet, retireu del foc i reserveu el sofregit. Que es refredi, que per emplenar els galets millor si no està calent.
Consell: feu-ne una mica de més i reserveu-ne una mica per fer amb aquest sofregit una truita per sopar o per l'endemà. Abans de tirar els ous batuts, desfeu una cullerada de formatge tipus Philadelphia als espinacs mentre els escalfeu. Us encantarà!
D'altra banda, omplirem una olla d'aigua i quan faci xup-xup, posarem els galets a bullir. Aquesta és una pasta molt consistent, la meva al ser italiana és manté molt al dente, però feu-li una bullida llarga. Lumache li diuen els italians (cargols), i nosaltres en diem galets o jo m'ho he inventat això? jo sempre he escoltat galets... no sé vosaltres.
Consell: la pasta és més bona si és fresca i a l'ou. Originàriament és així, però després l'eixuguen deshidratant-la. Si aconseguiu pasta fresca artesana o casolana, podeu comprar fulles per fer aquest plat i omplir les fulles com si fos una empanadilla.
Consell: si voleu que la pasta estigui al punt, sigueu generosos amb els litres d'aigua i amb la sal, no us faci por. Hauríeu de veure les cassoles de llautó que utilitzen les nones i les mammas italianes, són gegants!
Un cop estigui feta la pasta, escorreu-la i en la mateixa olla afegiu llet sencera i poseu a foc baix. Quan s'escalfi la llet, afegiu força formatge ratllat i un ou. No pareu de remenar suaument, per no fer trencadisses als galets i la llet quallarà amb el formatge i l'ou. Es farà una crema de llet molt suau i gustosa.
Qui vulgui fer això amb nata líquida per cuinar, endavant, però serà més embafatós. Dic el mateix amb la beixamel. Cadascú al seu gust.
Molt bé, fins al moment això ha estat bufar i fer ampolles, però ara ve la part laboriosa. Cal omplir els galets de sofregit, amb delicadesa, no volem trencar-los.
Consell: qui sigui més mandrós, aquest plat el pot fer amb plaques de lasanya o amb canelons, que es va més ràpid i no cal ser tan curós a l'hora d'omplir-los.
Finalment, en una safata pel forn, lleugerament vernissada de mantega, posarem un raig de llet sencera al fons de la safata i espolsarem formatge ratllat també al llit de la safata. Començarem a col·locar els galets de cara amunt, és a dir, que el sofregit no quedi de boca terrosa, i finalment, acabarem d'espolsar formatge fent una bona capa per a que es formi un bon cruixent. De nou, sigueu generosos, aquest cop amb el formatge.
Consell: evidentment, utilitzeu el formatge que vulgueu, però el formatge italià Grana Padanno, en format ratllat, té un sabor fort i queda molt cruixent. Ideal.
La safata al forn ben precalentat i ho gratinem tot uns cinc minuts. Aquí dic el mateix, si voleu fer beixamel per posar-ho al forn, us quedarà igualment molt bo, però a mi, per a la pasta, m'agrada més fer cremes de llet o nata líquida. Com dirien al meu poble: cadascú, és cadasqual.
Acompanyeu amb un vi rosat, un vi d'agulla o per què no, amb un bon cava. Hi han Lambruscos de la Reggione Emilia-Romagna, extraordinàriament bons, la llàstima és que aquí ens arriben els més comercials i per tant, els menys aconseguits, però del ben segur en trobeu de genials en una bona cava. Un Chiantí també ens acompanyaria molt bé. I un Pinnot Grillio ja seria immillorable.
Au, a la taula i al llit, al primer crit!
Ingredients: Pasta a l'ou: galets, lasanya, etc... (si pot ser fresca, millor)
Espinacs, cebes i altres verdures, les que us facin gràcia.
Carn picada barrejada (n'hi han que prèviament han fet una picada d'all i julivert i l'ha barrejat, i per què no?)
llet, formatge ratllat i un ou
oli, sal i pebre
me'n deixo cap?
Espero que us agradi! i que la proveu de fer!
Seguint la recomanació de la Judith Carrión, començaré a posar en les entrades els ingredients necessaris, (al final però, que així m'haureu d'aguantar la lectura tota l'estona).
Tot i que la meva idea inicial era no semblar un receptari tradicional, sinó divertir-me a costelles de dues aficions: cuinar i escriure. Però entenc que així és molt més fàcil de seguir, així que... oído cocina!
Ja us en haureu adonat que la meva cuina és totalment de guerrilla. Cuino del que tinc i aprofito les restes del que sigui. Així doncs, cal buidar el rebost de restes dels nadals, aquella festa entregada a l'excés, excés de menjar, excés de beure, excés de familiars i al final, excés de pes... res, que em van sobrar galets per fer sopa i ara els aprofitarem.
En concret, uns galets molt grans, suficientment grans com per emplenar-los, en aquest cas, pasta italiana a l'ou, prou consistent com per quedar al dente encara que bulli tot el dia. L'altre dia me'n va caure un a terra i l'assegurança no es fa responsable dels danys a les rajoles.
Comencem. En una cassola, o en una paella prou ampla... va, vinga, vosaltres sols, que això ja ho sabeu: Què farem primer que res? Exacte! un generós raig d'oli d'oliva verge extra. En fred, abans que l'oli estigui calent, afegirem ceba que prèviament haurem tallat ben petita, ben trossejada, i la farem a foc baix, així aconseguirem l'efecte potxat (en català com es dirà?) en lloc de fregit. Quan l'oli es comenci a escalfar, afegirem espinacs, prèviament nets i escorreguts. Si convé eixugueu-los amb paper de cuina absorbent, ja que no volem un excés d'aigua al sofregit, que l'espinac per si sol ja en té prou. Jo estic de sort, perquè son de l'hort del pare.
Consell: si voleu espinacs de qualitat durant tot l'any i així no tenir que morir a aquells espinacs congelats insulsos i sense sabor, compreu-ne ara que comença a ser temporada, netegeu-los bé, escalfeu-los en aigua bullint un parell de minuts, escorreu-los i quan estiguin ben secs, emboliqueu-los en paper film per evitar que, si el refrigerador és No-Frost, els assequi en excés, i congeleu-los. Us duraran tot l'any. Ni punt de comparació amb els Frudesa, els Findus i el déuquelsvaparir...
Seguim amb el sofregit. Si voleu afegir més verdures, com ara pastanaga, o fins i tot fruita dolça com una poma, cadascú que faci al seu gust, que faci còrrer la imaginació.
Quan vegeu que els espinacs comencen a estar ben fets, hi afegirem carn picada, que personalment, m'agrada barrejada de vedella i porc, i fins i tot de pollastre.
Consell: quan vulgueu carn picada, millor que comprar la que ja tenen picada a les carnisseries, compreu un tros de carn magra de porc, de vedella de parts meloses, un pit de pollastre i feu-les picar barrejades. Veureu com és més bona. El motiu, perquè a les carnisseries piquen la carn més sobrera, per no llençar res i ben fet que fan. També és bona, evidentment, però de menys qualitat. Segur que així us agrada més.
Quan haureu afegit la carn picada, saleu i empebreu-ho tot plegat, verdura i carn. Quan estigui ben fet, retireu del foc i reserveu el sofregit. Que es refredi, que per emplenar els galets millor si no està calent.
Consell: feu-ne una mica de més i reserveu-ne una mica per fer amb aquest sofregit una truita per sopar o per l'endemà. Abans de tirar els ous batuts, desfeu una cullerada de formatge tipus Philadelphia als espinacs mentre els escalfeu. Us encantarà!
D'altra banda, omplirem una olla d'aigua i quan faci xup-xup, posarem els galets a bullir. Aquesta és una pasta molt consistent, la meva al ser italiana és manté molt al dente, però feu-li una bullida llarga. Lumache li diuen els italians (cargols), i nosaltres en diem galets o jo m'ho he inventat això? jo sempre he escoltat galets... no sé vosaltres.
Consell: la pasta és més bona si és fresca i a l'ou. Originàriament és així, però després l'eixuguen deshidratant-la. Si aconseguiu pasta fresca artesana o casolana, podeu comprar fulles per fer aquest plat i omplir les fulles com si fos una empanadilla.
Consell: si voleu que la pasta estigui al punt, sigueu generosos amb els litres d'aigua i amb la sal, no us faci por. Hauríeu de veure les cassoles de llautó que utilitzen les nones i les mammas italianes, són gegants!
Un cop estigui feta la pasta, escorreu-la i en la mateixa olla afegiu llet sencera i poseu a foc baix. Quan s'escalfi la llet, afegiu força formatge ratllat i un ou. No pareu de remenar suaument, per no fer trencadisses als galets i la llet quallarà amb el formatge i l'ou. Es farà una crema de llet molt suau i gustosa.
Qui vulgui fer això amb nata líquida per cuinar, endavant, però serà més embafatós. Dic el mateix amb la beixamel. Cadascú al seu gust.
Molt bé, fins al moment això ha estat bufar i fer ampolles, però ara ve la part laboriosa. Cal omplir els galets de sofregit, amb delicadesa, no volem trencar-los.
Consell: qui sigui més mandrós, aquest plat el pot fer amb plaques de lasanya o amb canelons, que es va més ràpid i no cal ser tan curós a l'hora d'omplir-los.
Finalment, en una safata pel forn, lleugerament vernissada de mantega, posarem un raig de llet sencera al fons de la safata i espolsarem formatge ratllat també al llit de la safata. Començarem a col·locar els galets de cara amunt, és a dir, que el sofregit no quedi de boca terrosa, i finalment, acabarem d'espolsar formatge fent una bona capa per a que es formi un bon cruixent. De nou, sigueu generosos, aquest cop amb el formatge.
Consell: evidentment, utilitzeu el formatge que vulgueu, però el formatge italià Grana Padanno, en format ratllat, té un sabor fort i queda molt cruixent. Ideal.
La safata al forn ben precalentat i ho gratinem tot uns cinc minuts. Aquí dic el mateix, si voleu fer beixamel per posar-ho al forn, us quedarà igualment molt bo, però a mi, per a la pasta, m'agrada més fer cremes de llet o nata líquida. Com dirien al meu poble: cadascú, és cadasqual.
Acompanyeu amb un vi rosat, un vi d'agulla o per què no, amb un bon cava. Hi han Lambruscos de la Reggione Emilia-Romagna, extraordinàriament bons, la llàstima és que aquí ens arriben els més comercials i per tant, els menys aconseguits, però del ben segur en trobeu de genials en una bona cava. Un Chiantí també ens acompanyaria molt bé. I un Pinnot Grillio ja seria immillorable.
Au, a la taula i al llit, al primer crit!
Ingredients: Pasta a l'ou: galets, lasanya, etc... (si pot ser fresca, millor)
Espinacs, cebes i altres verdures, les que us facin gràcia.
Carn picada barrejada (n'hi han que prèviament han fet una picada d'all i julivert i l'ha barrejat, i per què no?)
llet, formatge ratllat i un ou
oli, sal i pebre
me'n deixo cap?
Espero que us agradi! i que la proveu de fer!
dilluns, 24 de gener del 2011
Plat del dia de demà: galets de nadal replets de sofregit d'espinacs
Sí, sí, no pretenc altra cosa que despertar la vostra curiositat pel plat de demà.
Ja el posaré de matí per si algú vol preparar-se'l per dinar. És senzill de fer, però a qui li agradi la pasta italiana, li encantarà!
Fins demà!! i a bon pair!
Ja el posaré de matí per si algú vol preparar-se'l per dinar. És senzill de fer, però a qui li agradi la pasta italiana, li encantarà!
Fins demà!! i a bon pair!
Brownie casolà, per Maite Badia
Cuineres, cuiners!!!
us en heu fixat que gairebé ja tenim 340 visualitzacions del bloc? què puc dir? moltes gràcies!! Fins i tot hi ha gent que no conec! doncs benvinguts i benvingudes! espero que també ajudeu a fer el bloc ben gustós!
Ja tenim la primera col·laboració, la Maite Badia ens ha fet arribar la següent recepta, que amb el seu permís (el tinc, que me l'ha donat) transcric literalment (mentida: copio i enganxo que és més ràpid!).
Olé quin salero Maite, aquest brownie diu menja'm!! Diu així:
Com no sé a on posau....pos aquí mateix!
Recepteta del brownie:
125g de xicolate pa fondre (la que nya a tot arreu es lo de neslé, a les pasteleries segur q ni venen de millor)
120g de mantequilla (res de tulipán eh?)
4 ous a temperatura ambient
220g de sucre (una part pot ser d'aquet vainillat o moreno....)
70gr de farina (de la normal va bé, millor de reposteria que te un mica de llevadura)
Un pessiguet de sal
I un sarpat de nous (o avellanes, o no res...)
A la fenya:
Primer de tot encenem lo forn a 180 a dalt i a baix.
Possem lo xocolate i la mantega (NO MARGARINA) an un bol i hu desfem al bany maria (se pot fer al micro pero cuidadín an no sucarrar lo xocolate!).
A part, fiquem lo sucre i'ls quatre ous an un altre bol i, barilles en mano, hu batim (millor si les barilles son les del turmix ya que s'ha de batre molt) hasta que cambie de color, se pose més blanquinós.
Ara an cuidado, remenant lo just incorporem la barreja del xocolate. Después, an lo mateix cuidado la farina i la sal.
Aquesta recepta no porte llevadura, però yo fai servir farina de reposteria que ni porte una mica.
Posar los fruits secs, o no.
Bueno, ya casi està. Hu posem an un molde sucadet (sense passas) de mantequilla pa que no s'apegue i al forn. An 30 min. ni nya prou.
POHIBIT AURIR LO FORN!!!
Quan passen los trenta minuts hu traem i hu deixem uns minutets antes de traureu del motllo i, si podem, lo deixem arrofredar...
Au! Ya teniu brenar!
us en heu fixat que gairebé ja tenim 340 visualitzacions del bloc? què puc dir? moltes gràcies!! Fins i tot hi ha gent que no conec! doncs benvinguts i benvingudes! espero que també ajudeu a fer el bloc ben gustós!
Ja tenim la primera col·laboració, la Maite Badia ens ha fet arribar la següent recepta, que amb el seu permís (el tinc, que me l'ha donat) transcric literalment (mentida: copio i enganxo que és més ràpid!).
Olé quin salero Maite, aquest brownie diu menja'm!! Diu així:
Com no sé a on posau....pos aquí mateix!
Recepteta del brownie:
125g de xicolate pa fondre (la que nya a tot arreu es lo de neslé, a les pasteleries segur q ni venen de millor)
120g de mantequilla (res de tulipán eh?)
4 ous a temperatura ambient
220g de sucre (una part pot ser d'aquet vainillat o moreno....)
70gr de farina (de la normal va bé, millor de reposteria que te un mica de llevadura)
Un pessiguet de sal
I un sarpat de nous (o avellanes, o no res...)
A la fenya:
Primer de tot encenem lo forn a 180 a dalt i a baix.
Possem lo xocolate i la mantega (NO MARGARINA) an un bol i hu desfem al bany maria (se pot fer al micro pero cuidadín an no sucarrar lo xocolate!).
A part, fiquem lo sucre i'ls quatre ous an un altre bol i, barilles en mano, hu batim (millor si les barilles son les del turmix ya que s'ha de batre molt) hasta que cambie de color, se pose més blanquinós.
Ara an cuidado, remenant lo just incorporem la barreja del xocolate. Después, an lo mateix cuidado la farina i la sal.
Aquesta recepta no porte llevadura, però yo fai servir farina de reposteria que ni porte una mica.
Posar los fruits secs, o no.
Bueno, ya casi està. Hu posem an un molde sucadet (sense passas) de mantequilla pa que no s'apegue i al forn. An 30 min. ni nya prou.
POHIBIT AURIR LO FORN!!!
Quan passen los trenta minuts hu traem i hu deixem uns minutets antes de traureu del motllo i, si podem, lo deixem arrofredar...
Au! Ya teniu brenar!
dissabte, 22 de gener del 2011
Ossobuco de gall dindi al cava
Com que aquest dos darrers dies hem menjat molt mariner, us assembla si avui preparem una mica de carn?
De totes maneres, farem un plat de carn que, tot i estar estofat, serà força lleuger, de bon pair.
Aquest bloc de moment està escrit íntegrament en català, però que cadascú escrigui com vulgui o com pugui, que allò important és entendre's, ahir fins i tot una amiga italiana, la Valentina Ferzi, es passejava pel bloc i no en sap de català, així que com sempre, és qüestió de voluntat més que de coneixements. Però com que el contenidor també ens interessa, començaré dient que no tinc ni idea de com es diu ossobuco en català, ni osobuc, ni osobuco, ni amb essa sorda ni sonora, accentuat o no, sembla ser que l'IEC no accepta aquesta veu italiana que sí que accepta, per exemple, la RAE per al castellà. Però en fi, ens entenem, oi? Ossobuco: la part del jarret, tallat a rodanxes gruixudes i que conté la medul·la. En aquest cas no els farem de vedella (de vedella en fem un altre dia si convé), sinó que els farem de gall dindi, més suau.
Si quan aneu a la vostra carnisseria a comprar els ossobucos no en tenen, cosa molt probable, també podeu fer aquest plat amb les cuixes senceres del gall dindi.
Consell: no ho feu amb el pit. El pit, com de gairebé totes les aus, queda massa ressec, massa estopenc, així que és millor menjar-lo a la planxa, i encara us quedarà millor si l'heu adobat un parell de dies prèviament. Si voleu, en un altre moment adobem pits de gall dindi o de pollastre, o fins i tot de llom de porc. Veureu quin canvi!
A la feina! En una cassola de fang o en una antiadherent o en una d'un altre tipus, però també de fons ample, afegim un generós raig d'oli d'oliva verge extra. Cap altra modalitat d'oli està prohibida, de fet, estudis molt seriosos de les universitats més prestigioses afirmen empíricament que si prens olis dolents, no sols estàs atemptant contra el bon gust, sinó que seràs víctima d'algun mal d'ull o d'algun vudú, vosaltres mateixos.
Un cop l'oli estigui calent, afegim els ossobucos salats i empebrats i els posem ben daurats.
Mentrestant, pelem un parell de cebes, un parell de pastanagues i unes patates. Les salem i empebrem. Quan els ossobucos estiguin força rossos, afegim a l'oli la ceba a tires grans, la pastanaga a rodanxes i les patates.
Consell: per a fer estufats, quan talleu la patata a quadrats o a gallons, no la talleu amb un tall fi, sinó que quan ja estigui a punt de separar-se, trenqueu-la. Així aconseguireu que quan es cogui, alliberi fècula per la part trencada i així ens espessirà el suc i li conferirà molt bon sabor.
Consell: aquest plat queda també molt bo, si en lloc de pastanaga i patata, hi poseu prunes seques. Ho deixarem per a una propera recepta.
Continuem que els fogons no paren. Els ossobucos ja estaven daurats i quan tinguem també les verdures daurades, afegim un parell de copes de cava.
Per què cava en lloc de vi o brandi? La veritat és que amb vi de cuina aromatitzat, vi blanc, brandi, xeres, fins i tot amb una mica de vi de porto, aquest plat us quedarà igual de bo, però com que fa quatre dies que vam passar els nadals i a qui més qui menys, li queda alguna ampolla encetada per la nevera de fa dies, o pitjor encara, com en el meu cas, algú amb molt mal gust i molt garrepa, t'ha portat de regal una ampolla de cava sec o semi-sec, d'aquelles de dos euros d'oferta, que no hi ha qui s'ho pugui veure, doncs per no llançar-les per la pica... no és per res, però per les clavegueres arribaria al riu i aquests caves no se'ls mereixen ni els peixos, pobres animals.
En fi, que el cava ja fa xup-xup a la cassola i quan s'hagi evaporat l'alcohol afegim un got d'aigua i un parell de fulles de llorer. Com que hem trencat la patata en lloc de tallar-la, l'aigua al bullir la descantellarà i la salsa, barreja exquisida d'oli, cava i els sabors de les verdures, anirà espessint-se. Que no es quedi el guisat sense aigua, aneu afegint-ne tanta com convingui, però poc a poc, no volem que ens quedi caldós, sinó amb la salsa espessa.
Tampoc afegiu tota l'aigua de cop, per deixar bullir durant una estona llarga i ja tornaré d'aquí a mitja hora, per poder anar a xafardejar el facebook. La cuina exigeix dedicació presencial.
Si heu fet aquest truc amb la patata, d'acabar desprenent-la trencant-la, veureu com no fa falta ni farina, ni res per l'estil per espessir la salsa.
Deixem bullir una estona ben llarga i ja estarà. No us dic temps concret, depèn de la grandària dels ossobucos i de si us agrada que la carn quedi més o menys melosa, però bulliu com a mínim de trenta-cinc a quaranta-cinc minuts (què seria de la meva vida sense la fórmula del D-U-C? no sabria mai com s'escriu).
Per últim, el maridatge. Aquesta és la part que li agrada fins i tot a qui no li agrada cuinar, que els presents tenim un pap pel vi, uf...
Jo crec que aquest és un plat que es pot acompanyar amb vins negres suaus, a base d'Ull de Llebre (a la Rioja, Tempranillo i a la Ribera del Duero, Tinta Fina) Syrah, Gracianos, Mazuelos... i de poca graduació, de 12 graus a 13. Les Garnatxes, els Merlot, sobretot els Cabernet Sauvignon... són massa astringents per acompanyar aquesta carn suau i melosa i aquesta salsa feta amb cava dolç.
La meva millor elecció seria un vi rosat, amb poca agulla, o gens i si cada cop esteu més acostumats a menjar amb cava, cosa que cada dia gaudeixo més i faig més sovint, jo ho acompanyaria amb cava rosat o amb cava, però del de debò, com més brut millor, brut com un tarasca (sí sí, amb masculí, ja que els tarasques eren una tribu Amerinda, molt foscos de pell, tot i que nosaltres ho utilitzem en femení).
De totes maneres, si és diumenge o festiu, tot i que sóc del parer que per fer un bon àpat cada dia és diumenge, si acompanyeu el plat amb vi negre, que sigui un Pinot Noir, si pot ser de la Borgonya i llavors, ja serà per llepar-se els dits. Aquest vi és diferent a tota la resta, per mi i sens dubte, la millor varietat del món, però per desgràcia nosaltres no tenim massa bon clima per criar-la, per això la utilitzem per a fer cava. Llàstima, hem de morir a Borgonya, quin plaer, però si ens pica massa a la butxaca, podem gaudir-los de la Califòrnia o de la República Sudafricana, allí també els fan genials.
Haurem de dedicar una entrada sencera a aquests francesos, que la veritat és que saben fer una cuina i sobretot un vi, que és una enveja... lamarequelsvamatricular...
De totes maneres, farem un plat de carn que, tot i estar estofat, serà força lleuger, de bon pair.
Aquest bloc de moment està escrit íntegrament en català, però que cadascú escrigui com vulgui o com pugui, que allò important és entendre's, ahir fins i tot una amiga italiana, la Valentina Ferzi, es passejava pel bloc i no en sap de català, així que com sempre, és qüestió de voluntat més que de coneixements. Però com que el contenidor també ens interessa, començaré dient que no tinc ni idea de com es diu ossobuco en català, ni osobuc, ni osobuco, ni amb essa sorda ni sonora, accentuat o no, sembla ser que l'IEC no accepta aquesta veu italiana que sí que accepta, per exemple, la RAE per al castellà. Però en fi, ens entenem, oi? Ossobuco: la part del jarret, tallat a rodanxes gruixudes i que conté la medul·la. En aquest cas no els farem de vedella (de vedella en fem un altre dia si convé), sinó que els farem de gall dindi, més suau.
Si quan aneu a la vostra carnisseria a comprar els ossobucos no en tenen, cosa molt probable, també podeu fer aquest plat amb les cuixes senceres del gall dindi.
Consell: no ho feu amb el pit. El pit, com de gairebé totes les aus, queda massa ressec, massa estopenc, així que és millor menjar-lo a la planxa, i encara us quedarà millor si l'heu adobat un parell de dies prèviament. Si voleu, en un altre moment adobem pits de gall dindi o de pollastre, o fins i tot de llom de porc. Veureu quin canvi!
A la feina! En una cassola de fang o en una antiadherent o en una d'un altre tipus, però també de fons ample, afegim un generós raig d'oli d'oliva verge extra. Cap altra modalitat d'oli està prohibida, de fet, estudis molt seriosos de les universitats més prestigioses afirmen empíricament que si prens olis dolents, no sols estàs atemptant contra el bon gust, sinó que seràs víctima d'algun mal d'ull o d'algun vudú, vosaltres mateixos.
Un cop l'oli estigui calent, afegim els ossobucos salats i empebrats i els posem ben daurats.
Mentrestant, pelem un parell de cebes, un parell de pastanagues i unes patates. Les salem i empebrem. Quan els ossobucos estiguin força rossos, afegim a l'oli la ceba a tires grans, la pastanaga a rodanxes i les patates.
Consell: per a fer estufats, quan talleu la patata a quadrats o a gallons, no la talleu amb un tall fi, sinó que quan ja estigui a punt de separar-se, trenqueu-la. Així aconseguireu que quan es cogui, alliberi fècula per la part trencada i així ens espessirà el suc i li conferirà molt bon sabor.
Continuem que els fogons no paren. Els ossobucos ja estaven daurats i quan tinguem també les verdures daurades, afegim un parell de copes de cava.
Per què cava en lloc de vi o brandi? La veritat és que amb vi de cuina aromatitzat, vi blanc, brandi, xeres, fins i tot amb una mica de vi de porto, aquest plat us quedarà igual de bo, però com que fa quatre dies que vam passar els nadals i a qui més qui menys, li queda alguna ampolla encetada per la nevera de fa dies, o pitjor encara, com en el meu cas, algú amb molt mal gust i molt garrepa, t'ha portat de regal una ampolla de cava sec o semi-sec, d'aquelles de dos euros d'oferta, que no hi ha qui s'ho pugui veure, doncs per no llançar-les per la pica... no és per res, però per les clavegueres arribaria al riu i aquests caves no se'ls mereixen ni els peixos, pobres animals.
En fi, que el cava ja fa xup-xup a la cassola i quan s'hagi evaporat l'alcohol afegim un got d'aigua i un parell de fulles de llorer. Com que hem trencat la patata en lloc de tallar-la, l'aigua al bullir la descantellarà i la salsa, barreja exquisida d'oli, cava i els sabors de les verdures, anirà espessint-se. Que no es quedi el guisat sense aigua, aneu afegint-ne tanta com convingui, però poc a poc, no volem que ens quedi caldós, sinó amb la salsa espessa.
Tampoc afegiu tota l'aigua de cop, per deixar bullir durant una estona llarga i ja tornaré d'aquí a mitja hora, per poder anar a xafardejar el facebook. La cuina exigeix dedicació presencial.
Si heu fet aquest truc amb la patata, d'acabar desprenent-la trencant-la, veureu com no fa falta ni farina, ni res per l'estil per espessir la salsa.
Deixem bullir una estona ben llarga i ja estarà. No us dic temps concret, depèn de la grandària dels ossobucos i de si us agrada que la carn quedi més o menys melosa, però bulliu com a mínim de trenta-cinc a quaranta-cinc minuts (què seria de la meva vida sense la fórmula del D-U-C? no sabria mai com s'escriu).
Per últim, el maridatge. Aquesta és la part que li agrada fins i tot a qui no li agrada cuinar, que els presents tenim un pap pel vi, uf...
Jo crec que aquest és un plat que es pot acompanyar amb vins negres suaus, a base d'Ull de Llebre (a la Rioja, Tempranillo i a la Ribera del Duero, Tinta Fina) Syrah, Gracianos, Mazuelos... i de poca graduació, de 12 graus a 13. Les Garnatxes, els Merlot, sobretot els Cabernet Sauvignon... són massa astringents per acompanyar aquesta carn suau i melosa i aquesta salsa feta amb cava dolç.
La meva millor elecció seria un vi rosat, amb poca agulla, o gens i si cada cop esteu més acostumats a menjar amb cava, cosa que cada dia gaudeixo més i faig més sovint, jo ho acompanyaria amb cava rosat o amb cava, però del de debò, com més brut millor, brut com un tarasca (sí sí, amb masculí, ja que els tarasques eren una tribu Amerinda, molt foscos de pell, tot i que nosaltres ho utilitzem en femení).
De totes maneres, si és diumenge o festiu, tot i que sóc del parer que per fer un bon àpat cada dia és diumenge, si acompanyeu el plat amb vi negre, que sigui un Pinot Noir, si pot ser de la Borgonya i llavors, ja serà per llepar-se els dits. Aquest vi és diferent a tota la resta, per mi i sens dubte, la millor varietat del món, però per desgràcia nosaltres no tenim massa bon clima per criar-la, per això la utilitzem per a fer cava. Llàstima, hem de morir a Borgonya, quin plaer, però si ens pica massa a la butxaca, podem gaudir-los de la Califòrnia o de la República Sudafricana, allí també els fan genials.
Haurem de dedicar una entrada sencera a aquests francesos, que la veritat és que saben fer una cuina i sobretot un vi, que és una enveja... lamarequelsvamatricular...
divendres, 21 de gener del 2011
Col·laboracions!
Ahir la Maite em deia que havia de fer fotos del procés i la Meri que sense degustació això no va enlloc! (enlloc? o en lloc? és una de les meves bèsties negres! gggrrrrrr)
Tenen raó i mentre us animeu a fer-me arribar les vostres receptes i a col·laborar amb La Pitxella, se m'ha acudit una idea, que haurem de fer el proper mes.
Aviso, però, que no ho he comunicat amb el Consell d'Administració i no sé com afectarà això a la nostra cotització borsària, però si la Judith em dóna el seu vist-i-plau ho haurem de fer (no us ho he dit?, també l'he feta directora financera).
Què us assembla si una recepta de la Pitxella la fem tot gravant un vídeo i totes les seguidores de La Pitxella (de moment no tinc cap seguidor, però si algun s'apunta...) després fem una degustació? allò que en diríem, comunament, una alifara. Però aquest cop ho gravem i ho pengem al bloc!
Jo convido i preparo el dinar, a vosaltres us toca menjar i beure.
Obro el període d'adhesions?
Tenen raó i mentre us animeu a fer-me arribar les vostres receptes i a col·laborar amb La Pitxella, se m'ha acudit una idea, que haurem de fer el proper mes.
Aviso, però, que no ho he comunicat amb el Consell d'Administració i no sé com afectarà això a la nostra cotització borsària, però si la Judith em dóna el seu vist-i-plau ho haurem de fer (no us ho he dit?, també l'he feta directora financera).
Què us assembla si una recepta de la Pitxella la fem tot gravant un vídeo i totes les seguidores de La Pitxella (de moment no tinc cap seguidor, però si algun s'apunta...) després fem una degustació? allò que en diríem, comunament, una alifara. Però aquest cop ho gravem i ho pengem al bloc!
Jo convido i preparo el dinar, a vosaltres us toca menjar i beure.
Obro el període d'adhesions?
lo prometido es deuda: Arròs negre!
Com us havia dit, per aprofitar el brou de peix, el fumet que em va sobrar l'altre dia, farem un altre plat d'arròs mariner, arròs negre.
Deixeu-me però fer un joc amb totes i tots vosaltres i que en lloc de escriure la recepta i ja està, ho faci contant-vos la història del meu últim arròs negre. Fa així:
Feia molt molt de temps, en una cuina llunyana, molt llunyana...
el meu amic (i vostre) Toni tenia que assistir al sopar d'empresa del nadal. Amb una bona pensada i una mostra més que fefaent que es fa gran (i per tant assenyat), Toni em va dir que vindria a dormir a casa meva per no agafar el cotxe de Lleida fins a Fraga. Ja us imagineu la resta, oi? doncs sí, arribà a les tantes de la matinada a casa meva, amb signes evidents que la nit va resultar-li un èxit.
Al dia següent, al migdia, es llevà una mica indisposat, o el que és el mateix, amb una ressaca que no li cabia dins del cap. Preocupat pel seu feble estat de salut, i bon coneixedor dels efectes nocius d'aquest estat, li proposo que per dinar farem una verdura bullida i una mica de peix a la planxa.
Resignat, em mira amb cara estranya i em diu que sense un cafè ben carregat es incapaç d'entendre ni una sola de les paraules que li dic, així que li faig una cura de primers auxilis cocaínics... cafeínics! cafeínics! volia dir cafeínics! L'efecte del cafè es mig immediat i em pronuncia amb veu profunda i eloqüent, unes paraules pròpies d'un rei, d'un general en mig de la batalla, d'un gran líder: -la verdura te la fots tu! que tinc una ressaca que em moro!-
Així que li toco diana al xef de guerrilla que tenia dormitant dins meu i li proposo a Toni fer un arròs negre. -Això està millor, fes un arròs- va sentenciar salomònicament.
Tenia sípia al congelador i els ingredients necessaris, així que... som-hi amb la recepta!
En una cassola de fang o en una paellera, perquè recordeu, necessitem un fons ample per distribuir bé la calor, poseu a daurar ceba tallada fina i anelles de calamar o trossos de sípia.
Consell: compreu sípia bruta i demaneu-li a la vostra peixatera que us la netegi. És molt millor que aquestes que ja venen tan blanques que semblen una verge, perquè aquest color immaculat l'aconsegueixen gràcies a netejar-les amb un àcid cítric, el mateix que el de les conserves. Si us fixeu en l'etiqueta del peix, veureu que és un producte de semi-conserva. Aquest sabor del conservant no marxa amb facilitat.
Segueixo. En el mateix oli on sofregiu la sípia i la ceba, preparem tres copes de vi blanc: una pel sofregit fins que evapori l'alcohol, l'altra per Toni que mirava incrèdul als fogons i l'altra per mi, que sense vi es cuina pitjor, què vas a buscar!
Nota mental: afegir una nova entrada al bloc després, per comentar el vi blanc i el cava que vam veure: Bolet, d'agricultura ecològica, senzillament genial! Qualitat preu, el millor que he provat últimament.
Segona nota mental: comentar-li a la directora de màrqueting, a la Judith, si cal fer pagar a Caves Bolet la falca publicitària.
On estava? ah, sí. Quan evapori l'alcohol, fregiu unes gambes, i quan les tingueu ben fetes (que en un moment estaran) retireu-les i reserveu-les, més avall veurem per què.
No explico com fer el brou del peix, que ho veureu en la recepta anterior, però el tindrem en una cassoleta a part, bullint.
Quan us assembli que està prou feta la ceba i la sípia, afegiu-hi arròs Bomba i torreu-lo bé. Insisteixo, aquesta és la clau i la diferència dels arrosos de cassola vers la resta.
Ja només ens resta tirar el brou bullint i deixar-lo fer tot barrejat. L'arròs negre precisament hauria de ser més aviat sec, no massa caldós, així que no us passeu amb el brou, val més afegir-ne que no pas que en sobri.
La flaire hauria de començar a empegar-se al paladar i al nas... menys al de Toni, que encara tenia la boca aspra com una sola d'espardenya de la nit anterior.
Ja casi li tenim el peu al coll. Però això és arròs negre i de moment té el color ben blanc. Cal tornar-lo negre. Jo aquell dia no tenia la tinta de cap calamar ni cap sípia, així que us recomano que si us trobeu en el mateix cas, utilitzeu tinta ultracongelada. Són unes bosses molt petites de tinta congelada, però heu de saber administrar-les correctament, perquè és la clau d'aquest plat.
Consell: compreu aquestes bossetes de tinta al final de la vostra compra, just abans de passar per caixa o de fer un simpa, es descongelen massa ràpid i no es bo trencar la cadena de fred. Ves a saber quantes vegades ho hauran fet ja dins el super.
Quan ja faci deu minuts que bull l'arròs, afegiu la tinta congelada. Penseu que té un sabor molt profund, així que si n'afegiu massa, l'arròs estarà molt fort, però si n'afegiu poca, en lloc d'arròs negre, serà arròs gris. Això ens ha passat a tothom la primera vegada, així que tranquils que a la segona vegada us sortirà més fosc.
Un cop li tenia afegida la tinta a l'arròs i els dits completament mascarats de la mateixa, el meu esplèndid convidat va despertar del seu estat letàrgic (val a dir que el seu cos va acompanyar-me tota l'estona, però el seu esperit seguia repenjat a la barra del River Cafè) i de nou, amb aquella veu enèrgica i melodiosa va dir-me: -escolta paio, això fa escrúpol. Quina angúnia!- ...i tenia raó, a l'inici no fa massa bon aspecte al tornar-se tot negre, però teniu paciència, que quan l'arròs es vagi bevent el brou, us assemblarà molt millor.
Una altra copa de vi blanc va ajudar-li a empassar-se les manies... com bon amfitrió, vaig acompanyar-lo en aquesta empresa.
Per acabar, quan ja només manquin tres minuts per apagar el foc, afegiu les gambes que tenim reservades i col·loqueu-les harmoniosament sobre l'arròs. Això ho fem ara i no a l'inici, per a que les gambes no quedin massa bullides i perdin sabor (ja les tenim fregides). En aquests dos minuts es tornaran negres però mantindran el seu sabor gairebé intacte. Recordeu que el brou ja té substància de gambes, així que la feina d'aquestes és una altra.
Dos minutets més, temps de sobra per a tornar a omplir la meva copa de vi i la de Toni.
Apagueu el foc, retireu la cassola i tapeu-la amb un drap net de cotó. Uns minuts amb la burca a sobre i ja podeu destapar.
Cap a taula. Vi blanc Bolet i cava Bolet. Esplèndids tots dos. Us imagineu el resultat de tant vidre buit? Exacte. Que Toni durant la nit no va conduir en estat d'embriaguesa, però que després de dinar i dues o tres ampolles mano a mano més tard, sí que ho va fer. Però de dia ja es sap, és més fàcil...
Nota mental: si la DGT o alguna associació de consumidors responsables, se'ns tira al damunt per aquesta apologia de la conducció sota influència alcohòlica, recordar-li al meu gabinet jurídic (aprofito per anunciar-vos que acabo de nomenar a la Judith la cap, també d'això), que com a defensa meva digui que fins i tot l'Aznar, aquell trempat que posava els peus damunt de la tauleta del ranxo del Bush, se'n va riure d'això i deia allò de "a mi no me diga usté como he de conducir, ni lo que he de beber".
Es mereix una bona migdiada un dinar així, oi?
Us ha agradat? Espero que sí!
Deixeu-me però fer un joc amb totes i tots vosaltres i que en lloc de escriure la recepta i ja està, ho faci contant-vos la història del meu últim arròs negre. Fa així:
Feia molt molt de temps, en una cuina llunyana, molt llunyana...
el meu amic (i vostre) Toni tenia que assistir al sopar d'empresa del nadal. Amb una bona pensada i una mostra més que fefaent que es fa gran (i per tant assenyat), Toni em va dir que vindria a dormir a casa meva per no agafar el cotxe de Lleida fins a Fraga. Ja us imagineu la resta, oi? doncs sí, arribà a les tantes de la matinada a casa meva, amb signes evidents que la nit va resultar-li un èxit.
Al dia següent, al migdia, es llevà una mica indisposat, o el que és el mateix, amb una ressaca que no li cabia dins del cap. Preocupat pel seu feble estat de salut, i bon coneixedor dels efectes nocius d'aquest estat, li proposo que per dinar farem una verdura bullida i una mica de peix a la planxa.
Resignat, em mira amb cara estranya i em diu que sense un cafè ben carregat es incapaç d'entendre ni una sola de les paraules que li dic, així que li faig una cura de primers auxilis cocaínics... cafeínics! cafeínics! volia dir cafeínics! L'efecte del cafè es mig immediat i em pronuncia amb veu profunda i eloqüent, unes paraules pròpies d'un rei, d'un general en mig de la batalla, d'un gran líder: -la verdura te la fots tu! que tinc una ressaca que em moro!-
Així que li toco diana al xef de guerrilla que tenia dormitant dins meu i li proposo a Toni fer un arròs negre. -Això està millor, fes un arròs- va sentenciar salomònicament.
Tenia sípia al congelador i els ingredients necessaris, així que... som-hi amb la recepta!
En una cassola de fang o en una paellera, perquè recordeu, necessitem un fons ample per distribuir bé la calor, poseu a daurar ceba tallada fina i anelles de calamar o trossos de sípia.
Consell: compreu sípia bruta i demaneu-li a la vostra peixatera que us la netegi. És molt millor que aquestes que ja venen tan blanques que semblen una verge, perquè aquest color immaculat l'aconsegueixen gràcies a netejar-les amb un àcid cítric, el mateix que el de les conserves. Si us fixeu en l'etiqueta del peix, veureu que és un producte de semi-conserva. Aquest sabor del conservant no marxa amb facilitat.
Segueixo. En el mateix oli on sofregiu la sípia i la ceba, preparem tres copes de vi blanc: una pel sofregit fins que evapori l'alcohol, l'altra per Toni que mirava incrèdul als fogons i l'altra per mi, que sense vi es cuina pitjor, què vas a buscar!
Nota mental: afegir una nova entrada al bloc després, per comentar el vi blanc i el cava que vam veure: Bolet, d'agricultura ecològica, senzillament genial! Qualitat preu, el millor que he provat últimament.
Segona nota mental: comentar-li a la directora de màrqueting, a la Judith, si cal fer pagar a Caves Bolet la falca publicitària.
On estava? ah, sí. Quan evapori l'alcohol, fregiu unes gambes, i quan les tingueu ben fetes (que en un moment estaran) retireu-les i reserveu-les, més avall veurem per què.
No explico com fer el brou del peix, que ho veureu en la recepta anterior, però el tindrem en una cassoleta a part, bullint.
Quan us assembli que està prou feta la ceba i la sípia, afegiu-hi arròs Bomba i torreu-lo bé. Insisteixo, aquesta és la clau i la diferència dels arrosos de cassola vers la resta.
Ja només ens resta tirar el brou bullint i deixar-lo fer tot barrejat. L'arròs negre precisament hauria de ser més aviat sec, no massa caldós, així que no us passeu amb el brou, val més afegir-ne que no pas que en sobri.
La flaire hauria de començar a empegar-se al paladar i al nas... menys al de Toni, que encara tenia la boca aspra com una sola d'espardenya de la nit anterior.
Ja casi li tenim el peu al coll. Però això és arròs negre i de moment té el color ben blanc. Cal tornar-lo negre. Jo aquell dia no tenia la tinta de cap calamar ni cap sípia, així que us recomano que si us trobeu en el mateix cas, utilitzeu tinta ultracongelada. Són unes bosses molt petites de tinta congelada, però heu de saber administrar-les correctament, perquè és la clau d'aquest plat.
Consell: compreu aquestes bossetes de tinta al final de la vostra compra, just abans de passar per caixa o de fer un simpa, es descongelen massa ràpid i no es bo trencar la cadena de fred. Ves a saber quantes vegades ho hauran fet ja dins el super.
Quan ja faci deu minuts que bull l'arròs, afegiu la tinta congelada. Penseu que té un sabor molt profund, així que si n'afegiu massa, l'arròs estarà molt fort, però si n'afegiu poca, en lloc d'arròs negre, serà arròs gris. Això ens ha passat a tothom la primera vegada, així que tranquils que a la segona vegada us sortirà més fosc.
Un cop li tenia afegida la tinta a l'arròs i els dits completament mascarats de la mateixa, el meu esplèndid convidat va despertar del seu estat letàrgic (val a dir que el seu cos va acompanyar-me tota l'estona, però el seu esperit seguia repenjat a la barra del River Cafè) i de nou, amb aquella veu enèrgica i melodiosa va dir-me: -escolta paio, això fa escrúpol. Quina angúnia!- ...i tenia raó, a l'inici no fa massa bon aspecte al tornar-se tot negre, però teniu paciència, que quan l'arròs es vagi bevent el brou, us assemblarà molt millor.
Una altra copa de vi blanc va ajudar-li a empassar-se les manies... com bon amfitrió, vaig acompanyar-lo en aquesta empresa.
Per acabar, quan ja només manquin tres minuts per apagar el foc, afegiu les gambes que tenim reservades i col·loqueu-les harmoniosament sobre l'arròs. Això ho fem ara i no a l'inici, per a que les gambes no quedin massa bullides i perdin sabor (ja les tenim fregides). En aquests dos minuts es tornaran negres però mantindran el seu sabor gairebé intacte. Recordeu que el brou ja té substància de gambes, així que la feina d'aquestes és una altra.
Dos minutets més, temps de sobra per a tornar a omplir la meva copa de vi i la de Toni.
Apagueu el foc, retireu la cassola i tapeu-la amb un drap net de cotó. Uns minuts amb la burca a sobre i ja podeu destapar.
Cap a taula. Vi blanc Bolet i cava Bolet. Esplèndids tots dos. Us imagineu el resultat de tant vidre buit? Exacte. Que Toni durant la nit no va conduir en estat d'embriaguesa, però que després de dinar i dues o tres ampolles mano a mano més tard, sí que ho va fer. Però de dia ja es sap, és més fàcil...
Nota mental: si la DGT o alguna associació de consumidors responsables, se'ns tira al damunt per aquesta apologia de la conducció sota influència alcohòlica, recordar-li al meu gabinet jurídic (aprofito per anunciar-vos que acabo de nomenar a la Judith la cap, també d'això), que com a defensa meva digui que fins i tot l'Aznar, aquell trempat que posava els peus damunt de la tauleta del ranxo del Bush, se'n va riure d'això i deia allò de "a mi no me diga usté como he de conducir, ni lo que he de beber".
Es mereix una bona migdiada un dinar així, oi?
Us ha agradat? Espero que sí!
Moltes gràcies a totes i tots!
Abans que res, deixeu-me agrair-vos de tot cor el seguiment que m'heu fet dels meus inicis blocaires!!
Moltes gràcies!!!!
Quatre seguidors registrats en un dia, uuuuaaaaaauuuuuuu! i la meva directora de màrqueting, la Judith, que diu que té molts projectes en cap... pobre Arguiñano, aviat el rellevaré de la tele jejejeje!
En fi, que realment moltes gràcies i a veure si em feu arribar els vostres suggeriments i plats, que els compartirem entre tots.
Gràaaaaaciiieeeeeeeeeessssss!!!!!!!!!!!!!!!!!
Moltes gràcies!!!!
Quatre seguidors registrats en un dia, uuuuaaaaaauuuuuuu! i la meva directora de màrqueting, la Judith, que diu que té molts projectes en cap... pobre Arguiñano, aviat el rellevaré de la tele jejejeje!
En fi, que realment moltes gràcies i a veure si em feu arribar els vostres suggeriments i plats, que els compartirem entre tots.
Gràaaaaaciiieeeeeeeeeessssss!!!!!!!!!!!!!!!!!
dijous, 20 de gener del 2011
Arròs de rap
Començarem per aquest plat, que en feia esment al facebook.
Com que tenia moltes restes de peix al congelador i vull deixar-lo net, doncs cuina de guerrilla, aprofitar tot el que es té sense llençar mai res. Som-hi:
Preparar un "fumet" de peix a consciència: fregir 5 o 6 gambes grans amb un raig d'oli generós, i sempre d'oliva verge i retirar-les. En l'oli de les gambes fregir-hi alls, pastanaga a rodanxes i ceba i finalment, si es vol, tomàquet. Jo no ho prefereixo perquè hi afegeixo sofregit de tomàquet casolà al brou, que és el que li confereix aquell color rogenc tan característic, però si no en teniu, si n'heu de posar d'aquests sofregits de compra que ves a saber amb què els fan, doncs fregiu un tomàquet o dos i veureu que bo.
A part, tenim bullint brou amb el cap del rap i l'espina central, ja que li hem demanat a la peixatera (les meves són unes artistes, unes artesanes) que ens desossi el rap a filets llargs, a lloms. Al brou se li pot afegir d'altres restes de peix que tingueu pel congelador (cues de lluç, caps...). Consell: no utilitzeu massa el salmó, no deixa massa bon gust al brou... i res de pastilles d'avecrem ni altres potingues dolents!
Segueixo:
Un cop tingueu la pastanaga i la ceba ben dorades (no tinc ni idea de com es diu en català, algú ho sap?) i els alls retirats a temps de no amargar-nos la festa, afegir-ho tot al brou. L'oli de les gambes amb les verdures sofregides confereix molt bon sabor. Deixeu fer el brou tota l'estona que calgui, saleu-lo i coleu-lo.
Consell: congeleu el que us sobri que sempre va bé tenir-ne per fer altres àpats, però teniu present que per congelar-lo, és millor no salar-lo! ...al descongelar-lo quedarà més fort.
Un cop estigui colat, podeu passar les cues de gambes i d'altres restes del peix per un colador xinès (que si es diu així per la seva forma cònica, recordant un barret antic xinès, n'hi ha per llogar-hi cadires!), ni una espina per petita que sigui es colarà al brou i en canvi, exprimirem molta substància.
Doncs de moment sembla que tenim un brou boníssim! podem fer-ne sopa, sopa de peix d'arròs (tot un clàssic), etc...
Anem, pròpiament, a preparar l'arròs. En una paellera o en una cassola de fang, doreu amb un bon raig d'oli a foc lent ceba ben fina i doreu els lloms de rap. La ceba absorbirà l'oli ràpidament, però no estigueu temptats de refegir-ne o us sortirà massa oliós.
Consell: res de woks ni la mare que els va parir! no serveixen per a gran cosa, tot i estar de moda tot allò que tingui pinta de zen. El motiu és perquè té molt poca base i és molt fondo. Precisament necessitem el contrari: una base ben ampla per a que la cocció sigui uniforme.
Seguim, una copa de vi blanc o vi de cuina fins que evapori (no recomano brandi o Xeres, ja que confereixen massa sabor a aquest plat, però cadascú té els seus gustos alcohòlics). Ara, prepararem una segona copa de vi blanc i ens la beurem nosaltres, que cuinar com si estiguéssim al barranc de l'eixut té molt poca gràcia.
Quan el peix estigui ben rosset, que serà un moment, afegirem arròs Bomba del Delta de l'Ebre i fregiu-lo a foc viu amb la resta. Recomano una tasseta petita de cafè per persona, que l'arròs creix molt.
Consell: res d'arrosos orientals tipus Basmati, ni dels llargs, que són bons per vaporitzar-los o per fer a la cubana o amb amanides, però no absorbeixen els sabors com els rodons. Aquest Bomba és molt bo, és de la terra i no es cova gaire... per cert, demà capítol nou d'Arròs Covat, la sèrie del Juanjo Sàez, no us la perdeu que és genial!
Va, que em perdo, nosaltres a la feina. Quan estigui ben torrat l'arròs, afegir el brou. Això és la clau dels arrosos mediterranis, fregir-los. Ni la cuina oriental, ni la llatinoamericana, ni la italiana, totes tres grans consumidores d'arròs, el fregeixen.
Aquest brou (recordem: colat i salat) el tenim en un recipient a part bullint. S'ha de tirar bullint i com que el tirem en una cassola que també fregeix, doncs no perd mai el bull. No us dono mesures, però val més reafegir brou, que no pas que d'inici ens surti molt caldós. De totes maneres, n'hi han molts que els arrosos els volen sempre caldosos, per menjar sempre amb cullera, així que al gust de cadascú.
Quan porti cinc minuts bullint, afegiu-li una mica de safrà. Donarà color i aroma. Si no en teniu, podeu afegir una mica de no res de colorant alimentari per a arrosos, però recordeu... res d'avecrem!!! avecrem, caca!
Au, això ja està, només faltaria a gust del cuiner, omplir-se una altra copa d'aquell vi blanc que teníem obert i anar bevent... a més a més, anirà bé tenir gust de vi a la llengua perquè haurem de començar a provar l'arròs que això ja està... en total uns divuit, vint minuts i voilà! exquisit!
Consell: retireu del foc la cassola i deixeu-la damunt d'un estalvi, tapat amb un drap de cotó net uns minuts.
Consell: si teniu companyia per dinar, millor que millor, però en tot cas... acabeu-vos el vi blanc!
Com que tenia moltes restes de peix al congelador i vull deixar-lo net, doncs cuina de guerrilla, aprofitar tot el que es té sense llençar mai res. Som-hi:
Preparar un "fumet" de peix a consciència: fregir 5 o 6 gambes grans amb un raig d'oli generós, i sempre d'oliva verge i retirar-les. En l'oli de les gambes fregir-hi alls, pastanaga a rodanxes i ceba i finalment, si es vol, tomàquet. Jo no ho prefereixo perquè hi afegeixo sofregit de tomàquet casolà al brou, que és el que li confereix aquell color rogenc tan característic, però si no en teniu, si n'heu de posar d'aquests sofregits de compra que ves a saber amb què els fan, doncs fregiu un tomàquet o dos i veureu que bo.
A part, tenim bullint brou amb el cap del rap i l'espina central, ja que li hem demanat a la peixatera (les meves són unes artistes, unes artesanes) que ens desossi el rap a filets llargs, a lloms. Al brou se li pot afegir d'altres restes de peix que tingueu pel congelador (cues de lluç, caps...). Consell: no utilitzeu massa el salmó, no deixa massa bon gust al brou... i res de pastilles d'avecrem ni altres potingues dolents!
Segueixo:
Un cop tingueu la pastanaga i la ceba ben dorades (no tinc ni idea de com es diu en català, algú ho sap?) i els alls retirats a temps de no amargar-nos la festa, afegir-ho tot al brou. L'oli de les gambes amb les verdures sofregides confereix molt bon sabor. Deixeu fer el brou tota l'estona que calgui, saleu-lo i coleu-lo.
Consell: congeleu el que us sobri que sempre va bé tenir-ne per fer altres àpats, però teniu present que per congelar-lo, és millor no salar-lo! ...al descongelar-lo quedarà més fort.
Un cop estigui colat, podeu passar les cues de gambes i d'altres restes del peix per un colador xinès (que si es diu així per la seva forma cònica, recordant un barret antic xinès, n'hi ha per llogar-hi cadires!), ni una espina per petita que sigui es colarà al brou i en canvi, exprimirem molta substància.
Doncs de moment sembla que tenim un brou boníssim! podem fer-ne sopa, sopa de peix d'arròs (tot un clàssic), etc...
Anem, pròpiament, a preparar l'arròs. En una paellera o en una cassola de fang, doreu amb un bon raig d'oli a foc lent ceba ben fina i doreu els lloms de rap. La ceba absorbirà l'oli ràpidament, però no estigueu temptats de refegir-ne o us sortirà massa oliós.
Consell: res de woks ni la mare que els va parir! no serveixen per a gran cosa, tot i estar de moda tot allò que tingui pinta de zen. El motiu és perquè té molt poca base i és molt fondo. Precisament necessitem el contrari: una base ben ampla per a que la cocció sigui uniforme.
Seguim, una copa de vi blanc o vi de cuina fins que evapori (no recomano brandi o Xeres, ja que confereixen massa sabor a aquest plat, però cadascú té els seus gustos alcohòlics). Ara, prepararem una segona copa de vi blanc i ens la beurem nosaltres, que cuinar com si estiguéssim al barranc de l'eixut té molt poca gràcia.
Quan el peix estigui ben rosset, que serà un moment, afegirem arròs Bomba del Delta de l'Ebre i fregiu-lo a foc viu amb la resta. Recomano una tasseta petita de cafè per persona, que l'arròs creix molt.
Consell: res d'arrosos orientals tipus Basmati, ni dels llargs, que són bons per vaporitzar-los o per fer a la cubana o amb amanides, però no absorbeixen els sabors com els rodons. Aquest Bomba és molt bo, és de la terra i no es cova gaire... per cert, demà capítol nou d'Arròs Covat, la sèrie del Juanjo Sàez, no us la perdeu que és genial!
Va, que em perdo, nosaltres a la feina. Quan estigui ben torrat l'arròs, afegir el brou. Això és la clau dels arrosos mediterranis, fregir-los. Ni la cuina oriental, ni la llatinoamericana, ni la italiana, totes tres grans consumidores d'arròs, el fregeixen.
Aquest brou (recordem: colat i salat) el tenim en un recipient a part bullint. S'ha de tirar bullint i com que el tirem en una cassola que també fregeix, doncs no perd mai el bull. No us dono mesures, però val més reafegir brou, que no pas que d'inici ens surti molt caldós. De totes maneres, n'hi han molts que els arrosos els volen sempre caldosos, per menjar sempre amb cullera, així que al gust de cadascú.
Quan porti cinc minuts bullint, afegiu-li una mica de safrà. Donarà color i aroma. Si no en teniu, podeu afegir una mica de no res de colorant alimentari per a arrosos, però recordeu... res d'avecrem!!! avecrem, caca!
Au, això ja està, només faltaria a gust del cuiner, omplir-se una altra copa d'aquell vi blanc que teníem obert i anar bevent... a més a més, anirà bé tenir gust de vi a la llengua perquè haurem de començar a provar l'arròs que això ja està... en total uns divuit, vint minuts i voilà! exquisit!
Consell: retireu del foc la cassola i deixeu-la damunt d'un estalvi, tapat amb un drap de cotó net uns minuts.
Consell: si teniu companyia per dinar, millor que millor, però en tot cas... acabeu-vos el vi blanc!
dimecres, 19 de gener del 2011
Per començar...
Gràcies a la meva inestimable amiga Judith, m'he decidit a començar aquest blog sobre una de les meves aficions preferides i sens dubte la més quotidiana: cuinar!
Ni crec que en sàpiga molt, ni que sigui bon xef, ni res per l'estil... però què coi! em surten uns plats per llepar-se els dits i a més a més, cada dia tinc més públic fidel: la família (aquests nadals ja vaig ser el cuiner oficial), la colla, amics i amigues, quan aterra per casa algun nocturn que es queda a passar la ressaca, etc... així doncs, a compartir-ho! i vosaltres digueu la vostra, eh?
Si us en heu fixat, apareixo en algun lloc del blog com a Sisco Lázaro, que és el meu segon cognom. No és que m'hagi fet un canvi de cognoms en el registre, sinó que per ser honest, les poques coses que sé sobre cuina, o al menys en els meus inicis, me les ha ensenyat la meva mare, que a la vegada les va aprendre de la meva padrina materna, així que crec que faig justícia al cognom Lázaro...
Val a dir que el meu pare (el Jové de primer cognom) és un dels meus principals clients en temes culinaris, sempre que pot, em fa encendre els fogons i a més a més, és el principal culpable de que disposi sempre dels millors ingredients, ja que fa un hort que és una enveja i que dóna aliment a quatre o cinc famílies diferents.
Però la canalla creix i s'independitza, així que a part de saber el que les matriarques m'han ensenyat (bàsicament cuina de cullera i olla de fang, la millor), com a bon gourmet-gafapasta-modernillo m'haig interessat per la cuina més moderna i internacional i posant-t'ho tot en una coctelera, sacsejant-ho bé i deixant-ho caure al plat de cop, surt cada cosa que... en fi, m'acompanyeu?
Ni crec que en sàpiga molt, ni que sigui bon xef, ni res per l'estil... però què coi! em surten uns plats per llepar-se els dits i a més a més, cada dia tinc més públic fidel: la família (aquests nadals ja vaig ser el cuiner oficial), la colla, amics i amigues, quan aterra per casa algun nocturn que es queda a passar la ressaca, etc... així doncs, a compartir-ho! i vosaltres digueu la vostra, eh?
Si us en heu fixat, apareixo en algun lloc del blog com a Sisco Lázaro, que és el meu segon cognom. No és que m'hagi fet un canvi de cognoms en el registre, sinó que per ser honest, les poques coses que sé sobre cuina, o al menys en els meus inicis, me les ha ensenyat la meva mare, que a la vegada les va aprendre de la meva padrina materna, així que crec que faig justícia al cognom Lázaro...
Val a dir que el meu pare (el Jové de primer cognom) és un dels meus principals clients en temes culinaris, sempre que pot, em fa encendre els fogons i a més a més, és el principal culpable de que disposi sempre dels millors ingredients, ja que fa un hort que és una enveja i que dóna aliment a quatre o cinc famílies diferents.
Però la canalla creix i s'independitza, així que a part de saber el que les matriarques m'han ensenyat (bàsicament cuina de cullera i olla de fang, la millor), com a bon gourmet-gafapasta-modernillo m'haig interessat per la cuina més moderna i internacional i posant-t'ho tot en una coctelera, sacsejant-ho bé i deixant-ho caure al plat de cop, surt cada cosa que... en fi, m'acompanyeu?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)